Era a punt d’obrir la pestanya per comprar el vol de dues escales i emparaular l’hotel quan vaig rebre un correu electrònic del redactor de l’Apa que em solia encarregar les peces. Com que el vaig esborrar, perquè volia tenir la bústia tan impol·luta com les llibreries que em farcien cada paret de casa amb totes les literatures del món, ara us l’intentaré reproduir de memòria tan bé com pugui. Deia, si fa no fa, així i això:

Hola, A. Voldríem que ens fessis un reportatge per al Cumfluències sobre els Pokémon. Com que tothom ja n’ha parlat, necessitem que en facis una aproximació de les teves, diferent, una mica cigalera, com les que vas fer sobre Aristòtiles de Piorrea, els New Gerontophiles o aquella merda de festival de Cap Goig. Ja ens diràs.

Hòstia. L’encàrrec era, sens dubte, tot un repte. Com a curador cultural que sóc, estic obligat a provar-ho tot. Bé, ben bé no és una obligació; és, més aviat, una responsabilitat. I, fins ara, aquesta responsabilitat forçada no m’ha anat pas malament. De mica en mica he anat escalant posicions entre l’elit culturalal de Barcelolona. Ara per ara, tinc perfils a Twitter, Facebook, Ello, faig fotos a Instagram de menjar i menjades, critico simfonies a Snapchat amb quatre guixots, escric en dues revistes de música, em publiquen articles a diaris catalanans, i comissario dues exposicions a l’any. També tinc certa tirada entre mitjans castellanans, i no tinc cap recança de renegar de Catalulunya si la factura és formosa. No sóc ciutadà del món: el món m’habita.

Les exposicions, les dues de l’any, em permeten viatjar pel món: per fer-les i per vendre-les. Quan viatjo, faig fotos, i les fotos, que acumulen milions d’agradamentes, m’han obert les portes de tots els departaments oficials que, a la vegada, m’obren les portes giratòries de les ràdios, i la pública i la privada es barallen perquè hi vagi periòdic a dir-hi la meva sobre festes a Cadaqués i postcarlisme. I ara em toca parlar dels collons de Pokémon. Però què hi puc fer? M’hi he de sumar i accepto el reportatge perquè hi ha molta gent que espera que els en digui el què per poder dir-ne ells el què o el ca.


Hi vaig jugant i m’agrada. Moc l’índex cap aquí, ara llanço el polze cap allà, i de tantes hores que m’hi passo –a la vespa, a l’oficina, al damunt de la taula de pimpom on ens reunim amb el director del MaMo, o esperant el FGC que m’acosta una mica a Collserolola– he esdevingut un entrenador pokémon exitosíssim i ja només em queda caçar-ne un per ser el primer catalalà que els atrapa tots. El reportatge central del suplement de l’Apa ja tant me fa. Però l’escriuré, l’escriuré. L’animalot que em manca em separa de l’èxit definitiu que he anat buscant per tot Barcelolona de nit i de dia, entre festes i presentacions de llibres i articles sobre presentacions de llibres i festes.

Hi estava absolutament enganxat. Feia tombs amunt i avall de la ciutat amb el mòbil plantofat a la cara, i fins i tot m’havia fotut en algun merder. Seguint el rastre d’un pokémon estranyíssim vaig acabar al llit d’aigua de l’alcalde i en vaig sortir com a Regidor de Costura del districte de Ciutat Sivella.

Tal era l’obsessió que tenia per les bestioles i la conquesta definitiva de la requesta que implicava tenir-les totes que els dos amics de tota la vida a la gran ciutat em van agafar per banda al carrer Parmalament, em van arrossegar dins d’una llibreria i em van fotre un bon moc. Em duien el sarronet fet: ampolleta de Lavanda Puig, un raspall, pastadents i una sola muda i tres calçotets. Partíem cap a l’aplec semestral de barcelolonins que emmerden un bosc aleatori i secret de Girona. N’havia fet un gra massa, dels Pokémons. Els vaig donar la raó tot pujant al cotxe, que va arrencar.


Hi vam anar el Frederic, un llicenciat en lletres classistes, cultèrrim però de Girona, que volia doctoràs perquè creia que s’escaldaria de tant de follar –malgrat que fins ara sols li havia servit per cardar amb l’home de fer feines de la Institució–, i l’Onofre, un ampostí que era bona persona.

Ens aturem a uns 8 quilòmetres de Metamort, perquè ja som a lloc i no té sentit seguir conduint. Ens endinsem pel camí que assenyala el cartell que diu tàcit que allà hi ha festa brossa, i l’Onofre, acostumat i mig mesquer, treu el mapa fet a mà per trobar el camí, ja que el gepeessa fa estona que ha deixat de funcionar. Ja ho sabia, ja sabia que perduts al mig d’aquella merda de bosc no hi hauria senyal. Per què cony he acceptat?

Provo d’abstreure’m resseguint el camí de pinassa que mena al festival mentre intento trobar-li re de bo. Bé, em servirà per follar. Res, però, que no faci a Barcelolona quan em plau i amb la mateixa gent. Perquè al festival, concert, en aquesta cosa que fem enmig del forest, hi som els mateixos de sempre. La mateixa gent de Barcelolona de cada dia i cada festa, algun gironí postís que escalfa el cap a qui se’l travessa i el paio del sud –sense comptar-hi el desarrelat de l’Onofre– que sempre explica el sidral que va muntar en una de les primeres edicions del Primavera perquè no hi deixaven entrar homes d’antes, aregats i no gaire urbans. Si l’estadística m’ho permet, follaré amb algú amb qui sols ho hagi fet dos cops. El mapa dissenyat per un tal Goliardo diu que ja hem arribat al festivalet secret sense nom. Un cartell al damunt de la taquilla entre sureres on revisen que siguis qui toca –ho saben amb un cop d’ull– resa: Si vols, puts.

Amb música, i un grup de música que feia millor ball que música, aquella nit tocava veure les perseides. Entre coques i llardons i barrils de cervesa de la marca santa, que fins i tot ens patrocinava l’anar a cagar, vam mirar les estrelles. Jo anava remenant el mòbil, cada cop més mort, per si el gepeessa sabia trobâm, però era del tot inútil. El doctorand intentava llegir el llibre de Ruyra que duia sempre al damunt amb la llum de les llàgrimes. En van caure dues, a tot estirar, així que només va poder llegir dues línies, i dues línies de Ruyra, per la cara que feia, eren la Felicitat.

L’ampostí, per sa banda, intentava caçar noies mig begut. Era fàcil trobar aquell bou embolat entre l’escassa multitud perquè s’havia repentinat amb gomina barata i massa lluenta que li feia banyes. El galanteig maldestre de l’Onofre era una de les exhibicions més delicioses que es podien albirar. Després de tres o quatre patacades va trobar una noia, maca però llardosa com una ensaïmada, que li va fer cas. I van riure, se’n van fer un fart. Les llagoteries rupestres li havien funcionat i, aferrats, no s’amollarien fins l’endemà. Els esgarips de l’Onofre eren més constants que les perseides. Ocupats l’un amb Ruyra i l’altre amb la margalida, vaig aixecar el braç com feia a l’Acollo, se’m va fer una mica de cua i vaig triân el que semblava que tenia menys ganes de conversa. Arropenjat a una surera matalassera, me l’anava menjant, així que jo podia anar sacsant el mòbil per si enganxava una mica de cobertura. Però no hi va haver manera.


L’endemà, ja tornant a Barcelolona, després d’haver-ho recollit tot amb desgana antològica, tot jo era neguit, un manyoc de nervis de mandíbula desembocada. Havia patit pel senyal i ara que en tindria no tenia bateria. Amb tanta cardamenta i encetat de mitja cama a l’engonal –jo m’havia acabat animant més del que m’esperava– poc que hi vam pensar, en els mòbils. I no vam poder engegar-los. El Frederic, un esteta recalcitrant, no en volia saber res d’aquell cable adaptador per al cotxe amb què carregues l’aspirador o el telèfon: el trobava tan lleig i malforjat que no li semblava ni bonic.

Així que, com us deia, el viatge a casa se’m va fer llarguíssim, un infern, i l’aire condicionat, un Fujinjitsu comprat expressament per silenciós i perquè el logo no feia massa nosa, feia que la suor que em rajava de la testa al front semblés regalims de vernís glaçat. Sense bateria, no podia ni trucar ni fer tuits ni favs tendres ni retuits de compliment i, és clar, no podia caçar cap Pokémon. Fos com fos necessitava informâm de com anava el món; no perquè m’interessi si el món hi va o en torna, sinó perquè el món necessita saber què en penso de tot plegat. I si la cacera entre pins i perseides de vulves i bulbasaurs silvestre m’havia deixat descol·locat i fora d’òrbita? Ara, un dia sabàtic era més llarg que un any sabàtic dels 90, i un dia d’absència sense presència a les xarxes era una frivolitat que ni tan sols algú com jo –esperat amb delit fins i tot allà on em presentava per sorpresa– es podia permetre.

Just quan passàvem per un bar de carretera vaig fer veure que necessitava fer una parada emètica. Vaig entrar ràpid al bar i vaig demanar que si tenien tele, que l’encenguessin. L’Onofre i el Frederic, que ja sabien què hi havia anat a fer, es van quedar dormint al cotxe. Posi’m la Nostra, els vaig dir. El meu mal somni era ara realitat. El presentador, un d’aquells que vacil·lava entre l’urgellès i l’accent de Cornellà del Rebregat, anunciava que tot just anit, havia nascut el primer catalalà que havia caçat totes les bestioles. Era de Lleida.


Vaig escriure el reportatge a disgust i ja se me’n fotia tot. Un fracàs mal pagat. Tenia els perfils públics ben deixats i la inèrcia només em duia uns mil seguidors nous diaris. Vaig passar molt mala època; molts se’n van alegrar. I no estaven, no, tan contents quan me’n vaig sortir. Perquè al desgraciat lleidatà que havia anat ocupant de mica en mica el meu lloc a les tertúlies polítiques, que ho comissariava tot i que escrivia els articles sobre literatura més llegits del web de l’Apa, l’hi va durar ben poc, la broma. Però aquesta, amichs, aquesta ja és una altra història.

© J. Argentó Raset. 2016
COMPARTEIX
Argento Raset
L'editor de GUIC/ Periodista i locutor sempre a la recerca de feina. També faig fotos, recito poemes, miro massa pel·lícules i tinc el cap a Berlín.