Per commemorar la caiguda del mur de Berlín, aquest mateix 9 de novembre vam publicar un extens article El mur de Berlín. Drama en tres actes. en què us explicàvem el perquè de l’absurda divisió de la ciutat durant 28 anys.

Avui posem música a aquesta fosca etapa de la capital alemanya gràcies a Khachaturian, Bacharach, Hanns Eisler o David Hasselhoff.

“germans are a patient people and good things come to those who wait”


1UN, DOS, TRES

Tot repàs sobre les pel·lícules que han versat sobre el Berlín de la Guerra Freda ha d’incloure sens falta l’obra mestra de Billy Wilder. Ambientada i rodada a la ciutat mentre es construïa el mur, Wilder va associar per sempre el despropòsit clàssic de l’screwball comedy i la sàtira del comunisme -tot i que el capitalisme també va rebre- amb la Sabre Dance de la Suite Gayane de Khachaturian. Música frenètica per a una pel·lícula memorable.

2NIGHT CROSSING

Al repàs que vam fer a les músiques virals hi apareixia dos cops Jerry Goldsmith. És difícil que un compositor tan prolífic no tregui el cap en qualsevol recull de bandes sonores, ja que ha excel·lit en tots els gèneres. Night Crossing va ser un intent de la Disney -frustrat i tot un fracàs- d’explicar les ‘aventures’ d’una família de l’RDA que vol saltar el mur. Goldsmith, per a l’escena en què ho intenten per primer cop, va escriure un dels temes més brillants de la seva carrera, un tour de force emocionant que descriu com poques músiques ho han fet l’exaltació que es pot sentir en tastar la llibertat. Meravellosa.

3CASINO ROYALE

La primera versió cinematogràfica de James Bond i, segurament, la millor. Dirigida per John Huston, Val Guest i tants d’altres és un enorme despropòsit còmic que va comptar amb la banda sonora d’un dels grans músics dels 60, Burt Bacharach. Estrenada el 1967, un dels capítols -potser el més carregós- s’ambienta al Berlín dividit en est i oest. Bacharach, bon compositor però no gran narrador, dedica una lleugera variació del tema central a la ciutat. Podria servir per a qualsevol altra però això no fa que sigui menys excepcional.

4HEDWIG AND THE ANGRY INCH

La pel·lícula de John Cameron Mitchell és el millor musical de la passada dècada. Després de passar amb èxit per Broadway, el 2001 vam poder veure al cine la història d’aquest transsexual nascut a Berlín Est que per poder fugir de l’RDA amb un militar americà s’opera per canviar-se el sexe. L’operació no surt com esperava i haurà de conviure amb aquesta angry inch. Hedwig és un cant a l’acceptació d’un i d’altri, en què el mur és una tàpia de formigó que divideix una ciutat però també uns prejudicis encara més difícils d’enderrocar.

5GOOD BYE, LENIN!

Yann Tiersen ha passat de moda. Després de l’enorme èxit de la seva música adaptada per a Amélie, li van ploure projectes per totes bandes, que van acabar evidenciant les limitacions del seu estil entre minimalista i tradicionalment afrancesat. La música per a la gairebé generacional pel·lícula de Wolfgang Becker seguia les pautes del seu estil: música tan senzilla com ben feta, no tan simple com sembla, i amb una gran capacitat per emocionar. No n’hi havia per tant amb Amélie però, de ben segur, no n’hi havia per tant per oblidar-se’n tan aviat. Good Bye, Lenin! és la seva banda sonora més madura; la millor.

6LOOKING FOR FREEDOM

Els berlinesos s’estimen David Hasselhoff. Tot va començar una nit de Cap d’Any. L’aleshores famós actor d’El cotxe fantàstic va fer un dels seus pocs concerts en directe davant la Porta de Brandemburg. La cançó Looking for Freedom es va convertir en l’himne oficiós de l’alliberament de la ciutat, si més no pel sector frívol, que no és pas minoritari. Poca música però, certament, molta història. La carrera com a cantant del vigilant de la platja no va prosperar, però cal dir que aquesta cançó no és gaire pitjor que el pop que estem acostumats a escoltar tothora a la ràdio.

7AUFERSTANDEN AUS RUINEN | HANNS EISLER

Un dels grans errors que es va cometre amb la reunificació de les dues Alemanyes va ser desentendre’s de l’extraordinari himne que va compondre Hanns Eisler per a l’RDA. Un himne que parla del futur i no de guerres passades ni d’orgulls nacionalistes rancis. El mateix Eisler, compositor de la Deutsche Sinfonie, va ser perseguit per nazis, comunistes i americans. Mantenir l’himne per a la nova Alemanya hauria estat un bon homenatge al músic i a la lletra optimista d’aquest cant tant optimista com extraordinari.

COMPARTEIX
Revista digital de cultura.