También lo puedes leer en castellano en Medium.

Des que se’n va publicar la traducció anglesa, El capital al segle XXI del jove economista francès Thomas Piketty s’ha convertit en el llibre de moda entre els policy wonks de mig planeta. El molt britànic i liberal The Economist es va afanyar a tractar de desmuntar les dades històriques de l’autor francès, al mateix temps que el Nobel Paul Krugman sortia en la seva defensa. Ben aviat, Fondo de Cultura Económica el publicarà en castellà i RBA, amb La Magrana, ja l’ha publicat en català. Què és, però, el que ha convertit un llibre d’economia en un autèntic best seller?

TRES RAONS PER LLEGIR PIKETTY

En primer lloc, es tracta d’un llibre d’una enorme solidesa teòrica. De fet, el llibre té vora 80 pàgines de notes i un prolix apèndix online d’unes altres 100, disponibles a la web de l’Ecole d’économie de Paris juntament amb les fulls de càlcul amb totes les dades i estadístiques que ha utilitzat per als seus gràfics. Tal nivell de rigor i transparència és, precisament, allò que ha permès a alguns economistes posar en dubte determinades dades històriques.

En segon lloc, perquè Piketty arriba a conclusions molt incòmodes, ja no des de la ideologia política, sinó mitjançant l’anàlisi científica objectiva. Paradoxalment, el títol de l’obra sembla una declaració d’intencions: la posada al dia d’El capital de Karl Marx. No obstant això, malgrat que Piketty arriba a les mateixes conclusions que Marx (el problema fonamental del lliure mercat és la inherent tendència a la desigual acumulació de capital), ho fa mitjançant uns raonaments diferents que deixen al marge certes consideracions filosòfiques sobre l’origen del valor i l’explotació que impregnen fins i tot les parts més clàssiques i liberals de l’anàlisi econòmica de Marx.

Però l’últim motiu de l’èxit és, simplement, que és un llibre magnífic: clar, raonablement fàcil d’entendre, amè i molt ben escrit. Piketty passa d’explicar fórmules matemàtiques (poques) o estadístiques (moltes) amb desimboltura a il·lustrar el seu discurs amb lúcids exemples literaris o cinematogràfics. Tanta facilitat i elegància literària és sens dubte l’últim que hom s’esperaria trobar en aquest totxo de gairebé 700 pàgines.

Tot i això, per si algú vol estalviar-se-les, resumirem el raonament del llibre, que és força senzill. En algun altre blog ja hi hem trobat alguns resums, guies i articles, però ens sembla que o bé es perden en els detalls o bé no en resumeixen correctament la lògica matemàtica (que al cap i a la fi és l’important per entendre’l). Per altra banda, encara que ha rebut les serioses crítiques a què ens hem referit, les que trobem a Espanya a dreta i esquerra demostren que El capital al segle XXI no s’ha entès i que se’n deforma injustament el contingut. Així doncs, aquí hi teniu una nova ressenya, en què es tracta de mantenir una neutralitat valorativa escrupolosament weberiana. Per a fer-ho, hem simplificat i omès molts conceptes deixant-ne sols l’esquelet bàsic.

La renda nacional d’un país consta essencialment de les rendes salarials (sous) per una banda i de les rendes del capital (lloguers, dividends, interessos) per una altra. Normalment comprèn un any. La proporció de capital respecte a la renda nacional (ß) equival al valor del conjunt de béns acumulats per tots els ciutadans i institucions públiques d’un país com a percentatge de la renda nacional. Per exemple, si fa falta la producció de set anys per obtenir tot el que hi ha en un país direm que ß=700%.

La proporció de l’ingrés procedent del capital en relació a la renda nacional és la següent:

On r representa la taxa de retorn del capital. Per exemple: si ß=5 (la riquesa del país equival a cinc anys de producció) i la taxa de retorn del capital és el 5%, la proporció de rendes del capital respecte a la renda nacional és del 25%. No cal saber-ne un niu per adonar-se que ß i r són directament proporcionals a α, però inversament proporcionals entre sí. Matemàticament això és molt clar, perquè podríem escriure la fórmula així.

Però és que a més, és de sentit comú: quan major és la riquesa acumulada en un país, major és la competència i també és major la inversió que s’ha de fer per a obtenir un determinat benefici. I com la taxa de retorn del capital és aquesta:

això significa que a major riquesa acumulada en un país (ß), més petita tendeix a ser la taxa de retorn del capital (i viceversa). Com més capital necessito invertir per a obtenir un mateix benefici, menor és la taxa de retorn d’aquest mateix capital. A ningú no se li pot escapar que obrir una botiga competitiva a Barcelona (alt ß) és més car que fer-ho a Burkina Faso.

Som-hi, doncs, amb la segona part. Com es calcula ßLa fórmula és encara més senzilla:

On s és la taxa d’estalvi i g el creixement. És a dir, com més s’estalvia i menor és el creixement, major és la proporció de riquesa/capital que està cristalitzada en relació a la renda nacional d’un any (Piketty fa servir riquesa i capital com a sinònims).

el capital segle xxi piketty

Que la proporció de renda del capital a la renda nacional es mantingui estable depèn, per tant, que r i ß estiguin també en equilibri entre ells, de manera que quan un augmenti, l’altre descendeixi proporcionalment perquè α es mantingui estable. Que això succeeixi depèn normalment de la tecnologia. Per exemple: un gran avanç que suposa un augment exponencial del benefici amb una determinada inversió, farà que r no descendeixi amb l’augment de capital invertit (ß) i, per tant, s’incrementi el pes de les rendes del capital (α). Per contra, si la inversió es produeix en un context d’estancament tecnològic, r disminuirà necessàriament.

Doncs bé, l’argument de Piketty (i aquesta és la part recolzada profusament amb les famoses estadístiques històriques) consisteix en què les taxes de creixement que hem viscut després de la Segona Guerra Mundial són excepcionals i irrepetibles, motivades sobretot per la sensacional destrucció de riquesa com a conseqüència de les dues guerres mundials. Una devastació sense comparació que es va haver de compensar amb un gran creixement, auspiciat a més per la ràpida industrialització de molts països. Però això és matemàticament insostenible a llarg termini: tornarem tard o d’hora als ritmes de creixement habituals en la història de la humanitat, d’un 1% anual (o menys).

EL CAPITAL AL SEGLE XXI: CONCLUSIONS

Si recapitulem tot allò que hem dit fins ara, el raonament és clar: si disminueix el creixement, tendeix també a augmentar la taxa de riquesa/capital en relació a la renda nacional (ß). Com que les causes d’aquest augment del capital no tenen res a veure amb la inversió provocada per la competència dins d’un mateix nivell de tecnologia, la taxa de retorn del capital (r) no disminuïrà. Per tant, augmentarà la proporció de rendes procedents del capital (α). El resultat és la desigualtat amb què Piketty resumeix tota la seva tesi:

És a dir, la taxa de retorn del capital (r) tendirà a ser major que el creixement econòmic (g). I com Piketty repeteix incansablement mitjançant totes les estadístiques imaginables, la riquesa i les rendes del capital estan molt pitjor distribuïdes que les rendes salarials. Encara més: aquesta dinàmica afavoreix la creació de grans fortunes, ja que com major és la proporció de capital respecte a la renda nacional, menor és la proporció d’aquest capital que cal estalviar perquè els interessos siguin suficients per a augmentar, al seu torn, el principal, en una roda que es retroalimenta tot creant fortunes enormes i desigualtats socials aclaparadores. L’única solució és, per tant, crear un impost global sobre el capital que impedeixi tal acumulació de riquesa.

“Un impost global al capital no ha d’esperar un govern mundial.”

— Thomas Piketty. El País, 16 d’octubre.

Per bé que algunes parts d’aquesta ressenya són més fidels al text original, en general hem hagut de reelaborar força les explicacions perquè s’entenguin, un cop extretes de l’exhaustiu discurs de Piketty (ens hem permès també alterar o incloure alguna altra fórmula). S’ha d’admetre que, malgrat l’aspecte analític del raonament, El capital al segle XXI de Piketty pot ser utilitzada com a eina política per a respondre a aquells que manifestin la seva fe en la perfecció del mercat i en la bondat taumatúrgica del capitalisme, sols corromput per la intervenció perversa de l’estat. Piketty els ha esverats perquè es postula com una simbiosi de Keynes i d’un Marx capitalista del segle XXI: assenyala una contradicció bàsica a la qual està abocat el capitalisme de la pròpia època (Marx) a la vegada que proposa com salvar-lo (Keynes). Pot ser discutible que la solució que exposa sigui l’adequada, però els problemes que subratlla són, sens dubte, molt reals.

Compra El capital al segle XXI de Piketty

COMPARTEIX
Dion Baillargeon
Felanitxer a Madrid. Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Madrid. En sap de tot.