Montse PouMontse Pou va néixer a Arenys de Mar i ha viscut entre el Maresme i Barcelona. És llicenciada en Filologia Catalana i graduada en Teràpies Naturals. Professora de llengua catalana, i de literatura catalana i europea, en instituts de secundària durant més de vint anys. També ha fet feines de redacció i correcció. Té publicades dues novel·les a editorial Tria: Quinze dies de tardor (presentada al Lliure de Gràcia el maig 2013), crítica en clau d’investigació policial del tràfic de persones i la prostitució a la carretera, i Elegia (presentada a la Calders el desembre 2014), una crònica poètica del desamor entre dos homes joves. Ambdues amb portades d’Oriol Malet. Té a punt per publicar Érem àngels, la segona novel·la en clau d’investigació policial, centrada en la temàtica dels abusos a menors en centres religiosos i les seves seqüeles. També ha col·laborat amb Paper de Vidre.

 

CELEBRACIÓ

Agafa la copa entre els dits per anar a fer un glop de cava, i de sobte: plaf! La copa esclata, literalment. Al voltant seu, a la taula, es fa un silenci temporal, expectant, curt. Els rostres es giren sorpresos cap a ell, mentre les mans queden aturades a mitja acció, immòbils, amb la forquilla, el tovalló, la copa o el tros de pa entre els dits, a mig camí de la boca.

Després, nervis i distensió, tot alhora. Recuperar el gest, la mossegada, la mastegada, el pessic. Mentrestant, alguns, els més actius, corren cap a la cuina a buscar paper, draps, fregona, escombra, una copa neta, un plat net. S’arreglen com bonament es pot els desperfectes, es recupera l’ambient.

Més endavant, un cop ja tots tranquil·litzats, van arribant les brometes. Ostres, quina empenta! Carai, quina potència! Però, què fas, sempre has de trencar alguna cosa! A veure si vigiles! Com ha anat? Bromes i demandes que ell va contestant una mica inquiet, com s’observarà més endavant.

Havia arribat al dinar ni entre els primers ni entre els darrers. L’àtic ple de claror, els familiars que ja hi eren, la taula parada. Les estovalles blanques que relluïen de festa i els plats igualment blancs, amb la vora daurada, de les grans celebracions; els coberts refulgents, el centre de flors, les copes cristallines.

A la cuina, l’amfitriona s’afanyava, nerviosa, perquè tot sortís bé, rodejada de la colla habitual d’espontanis col·laboradors. Alguns d’útils, altres un autèntic destorb.

Quan a la dona li va semblar que ja estava tot a punt, encara amb el davantal posat, va fer dringar una cullereta contra un estri metàl·lic. Aquell va ser el senyal que va cridar tothom a taula. Es van asseure, devien ser onze o dotze, i el dinar de celebració va començar.

Els entrants, i la conversa que comença, serena, encara amb sentit, ordre i respecte. Canvi. Plats bruts cap a la cuina, plats nets cap a la taula.

El primer plat, i les copes que es tornen a omplir, i les boques que ja no saben callar, i els temes recurrents de sempre. I el més recurrent de tots, la seva infantesa.

Un parell d’anècdotes mal datades, mal recordades, repetides incessantment. Sempre les mateixes, no n’hi deu haver més. Solen agradar les repeticions, els llocs coneguts, tot menys el canvi, la renovació. I ell sentint que n’està ben fart, però protestant poc, cansat de sentir-les, les anècdotes i encara més de queixar-se. No passa res, no és res de greu el que s’explica però, ostres, que no ha passat res més al món en vint o vint-i-cinc anys? Calla i menja, deixa que diguin i fa per anar a beure.

I llavors és quan la copa, literalment, li ha esclatat entre les mans.

Però això només ho sap ell, que li ha esclatat. Els altres, ja ho hem dit, un cop passat el tràngol, comencen les brometes. La copa l’ha trencada ell, l’ha tombada ell.

Se’ls mira, ja amb un posat una mica inquietant, però encara amb un mig somriure conciliador. No he fet res. Alguna cosa deus haver fet. Que no, que no he fet res, no m’ha caigut, l’he agafada entre les mans per beure i ha explotat. Com vols que hagi explotat? Mira, només l’he agafat, així.

Vol demostrar-ho amb fets i no amb paraules. I de fet, ho demostra. Perquè així que agafa la copa del seu germà, per fer la demostració pràctica, només en reposar-hi els dits, encara sense aixecar-la de la taula, la copa de cava mig plena esclata.

Ha tornat a esclatar una copa. I tornem-hi. El silenci, la reacció, la reparació dels desperfectes, les brometes.

Reprenen el dinar. Alguns enriolats pel que ja sembla una broma, els altres, els més aprensius, inquiets, una mica superats de tant de vidres, de tanta mullena, d’un dinar amb tants incidents. Miren i remiren el plat per assegurar-se que no s’empassaran cap bocí de vidre. Investiguen gairebé amb lupa els plats dels seus fills. S’ha hagut de llençar menjar, substituir plats i tovallons… és un desori. Però la festa continua.

I arriben les postres, i segueixen amb les copes, total, ja són a taula, i se segueixen omplint, i corre el cava, i es tornen a fer bromes, i recuperen el tema de la copa trencada. Mitja broma, mig consol, mig retret. Alguna cosa deus haver fet. Mira que n’ets de desastre. Si no he fet res, ja us ho he dit, només les he agafat, no m’han pas caigut, no s’han tombat pas. Home, algun cop hi hauràs donat perquè es trenquessin. No hi he donat cap cop, com ho he de dir? Només les he agafades. Així.

I ho torna a demostrar amb fets. I ben demostrat, certament, perquè la copa del seu cunyat, només prendre-la entre els dits, sense ni tan sols aixecar-la de la taula, esclata en un centenar d’alegres bocins lluents. Una vegada més. I la demostració, ara sí, sembla que es dóna per acabada.

COMPARTEIX
Revista digital de cultura.