Llegiu la resta d’articles de Jo, Clinton: La biografia i Premsa i corrupció

Per què hi ha tants votants que són tan hostils a la idea d’una segona presidència Clinton? Malgrat tots els arguments que hem tractat als anteriors capítols de Jo, Clinton, la resposta és ben simple: la filosofia política. Els progressistes més a l’esquerra han intentat caricaturitzar els Clinton com a neoliberals dissfressats, assenyalant la seva estreta relació amb la Tercera Via del Democratic Leadership Council que va ajudar a donar forma als New Democrats en vista a la derrota estrepitosa de William Mondale el 1984. No podrien estar més equivocats.

Els Clinton i els Obama comparteixen la convicció que un país enorme i divers com els Estats Units hauria de ser governat des del centre. És feina dels activistes i grups de defensa dels drets fer que el centre tombi cap a l’esquerra. Una bona mostra d’això és la frase que Hillary va manllevar al seu marit durant el discurs de victòria a Nova York, el 19 d’abril: No hi ha res dolent a Amèrica que no pugui curar amb allò que està bé a Amèrica. Ben al contrari d’allò que els seus crítics clamen, aquesta frase és molt més que pura xarlataneria. En poques paraules: fa referència no sols al seu lema de campanya unificador, sinó que també il·lustra la convicció política més íntima de Clinton: que un polític no hauria de fer-nos creure que hi ha respostes fàcils a preguntes difícils, sinó que ens hauria d’ajudar a trobar les respostes per nosaltres mateixos. Per a Clinton, un polític no ha de ser tant un líder com sí un catalitzador, un facilitador.

En certa manera, Clinton és la personificació actual d’allò que Arthur Schlesinger va anomenar el Centre Vital: un corrent antiutòpic de progressisme que cerca mantenir la societat unida fent balança entre les necessitats i aspiracions de l’individu amb les de la comunitat. Les generacions que van assolir la majoria d’edat a les acaballes dels convulsos 60 i 70 van desenvolupar una individualitat inequívoca i una profunda desconfiança cap al govern; van entrar en política en massa durant la presidència de Reagan, i van desplaçar el centre polític dels EUA a la dreta i gairebé van acabar amb la moribunda coalició del New Deal demòcrata.

Els Nous Demòcrates van adonar-se que el partit havia d’adaptar-se a aquest nou entorn polític si volien assolir el poder un altre cop i aplicar el programa progressista. Aquest va ser el paper de Bill Clinton. Després que el vot del sud i dels evangelistes blancs els abandonés pels republicans durant la presidència de G. W. Bush, Obama va procedir a ampliar la coalició electoral demòcrata, fent del Partit Demòcrata un mirall de la diversitat social i racial d’Amèrica.

Aquest és un enfocament Downsià de la política; assumeix implícitament que la política no és altra cosa que la construcció de coalicions, i que l’extrema polarització pot fer tot un país ingovernable. Per als progressistes que encara tenen l’esperança d’una revolució política, però, encara hi ha un raig de llum: així com els Baby Boomers i la Generació X van fer oscil·lar l’espectre polític cap a la dreta, els mil·lenistes i les minories ara estan empenyent en la direcció oposada. Medicare per a tothom, universitat gratuïta, o impostos més alts per a millors serveis socials ja no són propostes frustrades. Els Clinton han canviat la seva posició al llarg de la seva carrera no per a satisfer els seus donants sinó per a coincidir amb el punt de vista dels electors, així que és força probable que aquest cop s’inclini cap a l’esquerra. No ha costat gaire que Clinton fes seva bona part de l’agenda progressista, i mentre sigui possible reunir una majoria dels americans al seu voltant, és probable que en compleixi els objectius. Allò que divideix els Clinton del seguidors de Sanders no són tant els objectius com el mètode.

No hi ha dubte que Hillary Clinton no és cap neoliberal sinó una centrista vital. No obstant això, l’aproximació cauta de Clinton a la política i a les lleis li ha suposat una sèrie d’èxits destacables que els seus principals crítics són incapaços de reconèixer. Per exemple, critiquen el seu suport al DOMA (Defense of Marriage Act) i la tardança de Clinton a abraçar el matrimoni igualitari (s’oposava a la paraula, per bé que sempre ha donat suport als drets dels gays). Resulta que el DOMA va evitar que els Republicans demanessin una esmena constitucional que definís el matrimoni com la unió d’una dona i un home, cosa que hagués fet impossible la decisió del Tribunal Suprem a favor del matrimoni igualitari. No cal dir que els membres del tribunal triats per Clinton van votar-hi a favor. Què han aconseguit els discursos beatífics de Sanders a la Cambra de Representants?

La presidència de Hillary Clinton no sols seria una victòria per a tota una generació de dones adultes que han passat bona part de la seva vida lluitant per a la igualitat, sinó que també eixamplaria dràsticament el nombre de dones en càrrecs de poder. També representaria un triomf sobre la política feta a partir d’escàndols i la major revifalla del popuisme en tota la història dels Estats Units. A diferència de Claudi, per tenir opcions d’ocupar la Casa Blanca, Hillary Clinton ha hagut de mostrar-se més forta, més llesta i millor que tots els seus rivals. Tant és així que veure-la jurant el càrrec el 20 de gener de 2017 malgrat tota la ràbia, dolor i acusacions que han sobrevolat la carrera a la nominació, seria la demostració més clara i encoratjadora que el centrisme polític encara és prou fort, que encara pot resistir.

COMPARTEIX
Dion Baillargeon
Felanitxer a Madrid. Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Madrid. En sap de tot.