Hem sabut a través d’Alba Editorial que, recentment, la casa de l’escriptora anglesa del segle XIX Elizabeth Gaskell, autora de Cranford, ha estat oberta al públic després d’anys de reformes. Gaskell (1810 – 1865) és sobretot recordada per ser l’autora de novel·les industrials -històries de la vida obrera a les ciutats i pobles de l’època victoriana- i pels relats de terror gòtic que Charles Dickens li publicava a la revista setmanal Household Words.

En aquesta mateixa revista, Gaskell també hi va publicar la novel·la que amb el temps ha esdevingut la seva obra més recordada: Cranford. Publicada en nou episodis a la revista de Dickens, Cranford és el retrat de la vida d’un poble imaginari, malgrat que el seu nom prové de Knutsford, al comtat de Chesire.

Aquest petit i remot racó de l’Anglaterra del XIX on tot hi succeeix a petita escala serveix a l’autora per fer un comentari contemporani sobre els canvis que viu el país, des de la industrialització a la despoblació, sempre amb un to sorneguer i displicent amb les grans transformacions i l’esnobisme dels visitants de ciutat.

Us sona aquest argument ja universal del vell i el nou? Ningú no s’atreveix a afirmar-ho però Txékhov (1860 – 1904) havia llegit la biografia que Gaskell havia fet de Charlotte Brontë per escriure Les tres germanes. Coneixia també l’escriptor rus la resta de novel·les de Gaskell i s’hi va inspirar per instituir l’argument universal del pas del temps, del pas del vell al nou?

El que és clar és, com us dèiem, que Cranford s’ha convertit en la seva novel·la més reconeguda, en part per les adaptacions que la BBC n’ha fet en tres ocasions. La més reeixida i més recent és del 2007 i va ser creada i escrita per Sue Birtwistle i Susie Conklin, especialistes en adaptacions de literatura del segle XVIII i XIX. La direcció, sublim, a càrrec de Simon Curtis. El que fa memorable, però, la Cranford televisiva és el seu repartiment, encapçalat per Judi Dench, Eileen Atkins i Imelda Staunton, tres de les actrius més representatives del mètode britànic i en estat de gràcia constant al llarg de tots els capítols.

Entre tanta sèrie i bombardeig de guions enrevessats, grans històries que canvien el món i tot ho volen canviar, Cranford és un Brigadoon que apareix del no res, no fa soroll ni grans escarafalls. Deixats endur enmig d’un poble perdut d’una Anglaterra ja perduda, creadores i director no se n’amaguen i ens presenten el gran Txékhov contemporani.

Tres grans moments per recordar de la minisèrie. El primer, la inefable cara de Judi Dench xuclant el suc d’unes taronges. El segon, la mateixa Dench i un dels grans invents del segle: el llançament de cabdell de llana per sota el llit esperant que surti per l’altre cantó i així assegurar-se que no s’hi amagui ningú. I tercer, la música, com sempre classicota i adequada, de Carl Davis, el gran compositor del period drama.

Per acabar-ho d’arrodonir: la casa neoclàssica d’Elizabeth Gaskell al 84 de Plymouth Grove de Manchester, oberta a tothom des del 5 d’octubre, ha resistit el pas del temps, robatoris i els constants intents d’enderroc. Ara s’alça, amb vell orgull neoclàssic, enmig d’un barri modern d’extraradi on tot és nou o mig nou.

Descarrega’t Cranford d’Elizabeth Gaskell

COMPARTEIX
Argento Raset
L'editor de GUIC/ Periodista i locutor sempre a la recerca de feina. També faig fotos, recito poemes, miro massa pel·lícules i tinc el cap a Berlín.