Julieta, la vintena pel·lícula de Pedro Almodóvar, ha estat escollida com a representant del cinema espanyol als Òscars. Alguns han respirat alleujats perquè creuen que és la millor pel·lícula espanyola de l’any i molts altres han criticat durament la decisió per òbvia i poc arriscada. Si es tracta de guanyar, Julieta és la millor opció per endur-se el premi; si es valora la qualitat, també. El director, però, arrossega des de fa molts anys el menyspreu de part de la crítica i els companys de professió.

Sens dubte, Almodóvar hi va ajudar perpetrant obres com Los amantes pasajeros, pel·lícula difícilment defensable des de cap punt de vista. Si a tot això hi sumem les seves desventures fiscals i una ideologia política que no s’adiu amb la del progressisme espanyol actual, Almodóvar ha acabat perdent la prèdica que s’havia guanyat durant tres dècades de cinema de gran qualitat. Però hem de jutjar el cinema per la pel·lícula i no per odis, impagaments, ideologies adverses ni enveges. Si ho féssim, ni John Ford se’n salvaria.

La pel·lícula es basa en tres contes d’Alice Munro, guanyadora del Premi Nobel de Literatura 2013. Però Almodóvar en fa ben bé el que vol i, com tota pel·lícula, Julieta ha de ser jutjada en tant que pel·lícula i no com a rèplica visual de l’original literari.

LA MADURESA

Els qui han gosat defensar Julieta n’han dit que és la pel·lícula més moderada, més madura i amb menys escarafalls i transvestits de tota la filmografia d’Almodóvar. Cert, en part, perquè cal entendre que les meuques, els crits i les barrabassades d’allò que entenem com l’estil del director manxec no són un mer recurs estilístic sinó que responen a una evolució, si bé estrambòtica, del manierisme. La forma –a Sirk, Fassbinder o fins i tot amb John Waters– no substitueix el discurs sinó que l’amplifica. Però, per què en diuen maduresa? Per què aquesta maduresa ha de significar ser més clàssic o una moderació les formes? L’Almodóvar madur és el de Volver, Todo sobre mi madre però també el de Julieta. A Julieta, l’estil és el si fa no fa el mateix, el to és més pausat i, malgrat tot, és de les pel·lícules narrativament més complexes del director. Hi parla de mares, de redempció i del dolor que ens fa arrossegar i que s’arrossega al llarg de tota una vida.

IMITACIÓ A LA VIDA

No és cap secret l’admiració que Almodóvar sent per Douglas Sirk, el director de grans melodrames manieristes dels 50. Ara li fa l’homenatge definitiu amb l’aparició d’un cérvol que veiem a través d’un gran finestral del tren en què es coneixen Julieta i el seu futur marit. Cita directa a All that heaven allows. Això no obstant, després d’anys i panys d’associar-lo amb el manierisme sirkià, ara que fa una pel·lícula més accessible, més clàssica, molts li han girat l’esquena. Uns perquè troben que Julieta té poc suc; els altres, perquè creuen que el cinema de Fassbinder, en bona part manierista, és Querelle i no La llei del més fort.

julieta pedro almodovar oscars
All that heavens allow (1955) | Douglas Sirk

El manierisme segons Sirk, Wong Kar-wai i Almodóvar, és un tros de vida emmarcada. Una finestra a la vida, una imitació, on els cérvols poden passejar-se a càmera lenta i els protagonistes enamorar-se perdudament al vagó-restaurant d’un tren-hotel. El cinema és un artifici, una representació: no és la vida sinó la representació d’un tros de vida i un món possible que el director manipula amb les convencions internes de la pel·lícula. I Almodóvar hi excel·leix. L’escena que il·lustra el cartell de Julieta, una el·lipsi entre personatges mentre Julieta s’eixuga els cabells, és l’obra d’un mestre, d’una genialitat fascinadora.

Almodóvar, això sí, se sent més còmode amb la representació estètica dels 80 que no amb el present, una mica més deixat. El record i l’amargor que recorren tota la pel·lícula són més vius en la representació lluminosa del passat que en els colors llampants del brutalisme present, de disseny primmirat però somort.

Un dels aspectes més criticats ha estat l’elecció dels actors. Qui es pot creure que un pescador sigui tan guapo? L’elecció dels actors als grans melodrames no era casual ni realista. Rock Hudson, John Gavin? Per què els homes guapos s’enamoraven de Jane Wyman i eren tan bons? L’exageració, en Almodóvar i el manierisme, és un recurs que estalvia feina. Algú creuria que Julieta s’enamora del pescador a primera vista com passa a la pel·lícula? La bellesa és la drecera que agafa Almodóvar, com també feia Sirk, cap a l’enamorament, cap a l’amor idealitzat. L’escena de l’encontre entre Julieta i el pescador al tren s’acompanya d’una mort adventícia que connotarà per sempre la seva relació. L’Eros i el Tànatos de cada dia. L’amor carnal té via lliure: és l’amor de la joia, el de les fornicacions en alta mar. L’amor maternal, en canvi, és tortuós.

Pel que fa a les actrius, les veritables protagonistes, la interpretació d’Emma Suárez és extraordinària. Suárez és una actriu a contracorrent, que projecta adequadament la veu, que fins i tot vocalitza! i fa entendre’s, cosa gairebé introbable entre els actors del cinema espanyol.

DE FILLES I MARES

L’actriu que fa de filla de 18 anys de Julieta, d’Antía en procés de madurar, és el personatge menys definit de tota la pel·lícula. La que té una imatge menys cridanera, d’aspecte més vulgar. No és gens almodovariana. El protagonisme és per a Julieta Ugarte i Julieta Suárez, amb adjuvants com el seu marit i amant idolatrat o aquella hiperbòlica representació del mal i la maledicència que és Rossy de Palma. La filla no és tan afavorida, no la interpreta cap actriu gaire coneguda; és desmenjada, i, a pesar de tot plegat, comprenem l’amor absolut de Julieta i la desolació per la seva absència.

L’amor carnal –no consanguini– necessita l’excusa de la bellesa; l’amor maternal no n’entén de bellesa, ni de gràcia ni d’elegància: és l’amor total, el que tot ho perdona, fins i tot una filla anticlimàtica. El pescador ha de ser guapo; la filla, no cal. Mentre que Volver i Todo sobre mi madre eren un homenatge a la Mare des d’un punt de vista filial, Julieta és una oda als fills i al camí lacerant pel qual tota mare tard o d’hora passarà.

UN FINAL DE CONTE

Havent dominat la forma, el to i el contingut, el final esdevenia un repte que podia arruïnar la pel·lícula. I Almodóvar el clava. La frase final de Julieta, pronunciada per Darío Grandinetti fent tan bé com sempre de Darío Grandinetti, és memorable. Un final senzill i lluminós que és respectuós amb els personatges i amb la tonalitat trista i eixuta de la pel·lícula. Un final estrictament cinematogràfic però també molt literari, ja que, com un bon conte, i després de donar tombs, sap com i quan acabar.

No és clar que Julieta sigui una obra mestra, i tant li fa. El que és clar és que mereixia ser la candidata del cinema espanyol als Òscars.

 

COMPARTEIX
Argento Raset
L'editor de GUIC/ Periodista i locutor sempre a la recerca de feina. També faig fotos, recito poemes, miro massa pel·lícules i tinc el cap a Berlín.