A casa, per exemple, ens agradaven les pel·lícules
d’en Clint Eastwood i en John Wayne,
i era senzill desitjar la mort de l’home del bigoti,
idear una venjança lenta
mentre el cambrer et servia un altre whisky
de paciència. I l’alegria dels trets,
esgarrapar els bitllets –i l’última moneda- amb el trampós,
i la música i les batusses i tot de coses que semblava que enteníem. Però era
un misteri aquella manera d’estimar-se,
aquell mig dir-ho tot a l’inrevés, amb un insult
que era un elogi, un gest rude i un petó
com una urpada.
I ara que tu i jo hem sortit de la pantalla,
ara em quequegen les mans
i el desig em fuig endins i crema com aquells deserts
empastifats de llum i sargantanes; i si et miro,
enmig d’aquesta terra eixorca, semblo un home fosc
com una esquerda
tota atapeïda de rèptils i paraules.

Prat, Oriol. Metres quadrats. Blind Books. Barcelona: 2014.
COMPARTEIX
Marc Hernández
Parla noruec i poc més. Músic de segona, guionista de tercera i cambrer de quarta. Podria casar-se, marxar definitivament a Noruega o mirar de trobar rendiment econòmic a tanta ràdio, muntanya i música de carrer. Seria una futura promesa si no fos tan desmenjat. No li oferiu feina