He intentat veure Economia en Colors com algú que no hi entén ni un borrall, d’economia: l’he intentat veure com Tian Riba. Sempre amb la recança que la ideologia de Sala-i-Martín em provoca. Doncs bé: tots els temors s’han complert. L’única introducció que se’ns fa de Xavier Sala-i-Martín: és un catedràtic de Columbia. Hauria de conèixer-lo? Ser catedràtic garanteix ser un bon divulgador televisiu? Quina és la seva doctrina? Per què Sala i Martín i no un altre? Al cap i a la fi, no n’hi ha molts, de catedràtics? En cap moment se’ns diu que Sala-i-Martín és un economista neoliberal, per bé que el catedràtic negui fins i tot l’existència mateixa del neoliberalisme. Els guionistes, Tian Riba –qui també fa de presentador, per dir-ne d’alguna manera– i Sala-i-Martín, erren en no explicar-nos-ho: un programa que vol ser didàctic no pot pretendre que els espectadors creguin que l’economia és unívoca i que el catedràtic hi exposarà veritats absolutes. Més endavant descobrirem, però, que no es tracta d’un programa divulgatiu sinó més aviat d’un reportatge publicitari de la figura del catedràtic i de companyies d’èxit irreprotxable.

Guardiola, la mesura de totes les coses

Un país, Catalunya, on Pep Guardiola serveix d’exemple de tot: del llevar-se d’hora, de la revolució econòmica, de la rapsòdia, de la innovació i del tractar l’audiència com tarons incapaços de fer-se una idea abstracta del que és l’economia sense haver de comparar-la amb una alineació de futbol.
Comencem i dediquem 8 minuts de programa a parlar de la preparació d’un partit i del mateix partit, una mena de TEDxXSiM acompanyat de la falsa èpica de les versions barates de Gladiator i d’Avatar. Minuts i minuts dedicats a allò que TV3 ja destina la meitat de la programació: potser si ens haguessin avisat abans, tot mirant les notícies, les retransmissions dels partits, els avantmatxs i els postpartits, n’hauríem extret passivament lliçons econòmiques útils per a l’èxit i l’acompliment del somni americà aplicat a la catalana terra. Però no.

Passat el potsmatx de 2 a 6, l’ombra de Guardiola encara planeja. Ara, però, sona la música d’ABBA, l’únic referent suec des de l’adveniment d’IKEA, i ens serveix per dir quatre vaguetats sobre la companyia dels mobles muntables. A través d’una dramatització tan passada de moda que sembla treta d’un slasher, coneixem l’essència d’aquest programa: tothom pot triomfar.

ZARA, Km. 0?

Aquest primer programa d’Economia en colors repassa els casos d’èxit de diverses companyies i com, en cap cas, IKEA, Apple, Starbucks o el Futbol Club Barcelona no necessiten cap departament d’I+D. L’endemà, els catalans es llevaran amb la sensació que han de detestar els departaments d’innovació sense saber ben bé per què.

Amancio Ortega és el segon home més ric del món perquè es va preguntar per què i per què no. Amb preguntes tan senzilles la teva companyia pot arribar a ser la més important del món, i sense fer publicitat! Perquè Zara no es gasta diners en publicitat però TV3 li dedica 10 minuts al seu model d’èxit que obvia els abusos de la companyia arreu, que bé deuen servir per engreixar els comptes. D’això Sala-i-Martín no en parla i Tian Riba, frontó per a les dissertacions del catedràtic, no pregunta.

economia en colors
Economia en Colors en una fàbrica de Zara a Bangla Desh.

STARBUCKS: ELS CAFETERS DE LA TAULA RODONA

Riba i Sala-i-Martín es fan passar la gana al McDonalds i fan el cafè a l’Starbucks: nova ració de publireportatge d’una empresa que ven cafè a preu d’emocions impagables.

Però potser fa massa estona que no parlem de futbol? És el moment de rebre el candidat de Junts pel Sí: Pep Guardiola. Com s’ho devien fer els divulgadors i professors per explicar l’economia sense l’exemple universal del Barça de Guardiola? Se’n devien sortir, però de ben segur que era ben complicat.
Amb aquesta xerrada amb l’entrenador comprovem que Economia en colors és un programa mal concebut, de pèssim guió, amb repetició fil per randa de declaracions de Guardiola o Sala-i-Martín. Al llarg de tot el programa, l’economista i ara també Guardiola han parlat de la troballa dels 30 metres però, Tian Riba, parla dels 40 metres. D’economia, potser no n’hem après, però els 30 metres que ho van canviar tot no se’ns oblidaran mai.

Tot amb tot, aquest ha estat un repàs breu al contingut del programa estrenat per TV3 i produït pel Terrat. Entre tanta broma, entre tanta falsa divulgació que no duu enlloc, Economia en colors transmet un missatge genuïnament neoliberal: si fracasses, és culpa teva; ara bé, l’èxit és només teu. No sols és un programa inútil que fracassa en el seu suposat intent didàctic sinó que imposa subtilment una visió del món individualista on regna la llei del més innovador. El mercat proveirà.

Acabo amb un suggeriment que em delata: expliquen molt millor l’economia els colors terrosos i somorts de l’anunci de Roy Andersson per al Partit Socialista suec que no pas un programa d’una televisió pública que no esmenta el neoliberalisme i el culte a l’èxit que rau en la seva proposta.

COMPARTEIX
Argentó Raset
L'editor de GUIC. Periodista i locutor sempre a la recerca de feina. També faig fotos, recito poemes, miro massa pel·lícules i tinc el cap a Berlín.