Tot passa de moda. Jo havia passat de moda, i el meu lloc a les tribunes polítiques i culturals ara era ocupat per quatre arreplegats que gosaven parlar de tot sense saber de res encara amb més desvergonyiment que no jo. Triomfaven. Però com que jo m’havia ajaçat amb l’alcalde quan havia sortit de caça, vaig acabar trobant feina a l’administració pública. Fou ben fàcil.

D’un dia per l’altre havia esdevingut tècnic d’un dels departaments de l’ajuntament més en voga: el de Pompa Fúnebre i Circumstàncies. La meva feina era preparar misses profanes i transmèdia per a morts amb llustre i m’hi havien destinat per la meva vasta experiència en el món dels mitjans de manipulació més llegits i sentits del país. És un dels departaments amb més pressupost del consistori de Barcelolona: nogensmenys, plànyer defuncions era la pedra angular de la regidoria d’Informació i Postveritat. Jo, doncs, m’encarregava de la part comunicativa, això és, feia els preparatius dels sepelis públics de gent de tot el món acabada de morir i que l’ajuntament creia que havien de ser planyuts amb grans fastos. Actors, drogoaddictes i dictadors de la corda eren els nostres preferits. Normalment  tot plegat tan sols consistia a fer la llista de cançons, pel·lícules o massacres que el mort havia fet i que culminava amb la publicació d’un tuit de l’alcalde amb prou gràcia per ser mil cops repiulat. Els morts planyibles no els triava pas jo, però: això era cosa de la comissió el Mort era dels Meus (CMM).

La CMM comptava, en un principi, amb dos funcionaris que es dedicaven a aportar proves que el mort il·lustre i encara fresc però no fred del tot mereixia un homenatge i l’expressió d’un condol unànime. Una subcomissió de la comissió s’havia encarregat abans de determinar si el difunt era un republicà autèntic o de paraula: si era un republicà de fireta, la investigació podia tirar endavant. També hi havia una partida econòmica destinada a l’Advocat del Diable, però pocs s’atrevien a exercir aquest rol tan poc agraït de què ningú no feia cas.

El departament s’embotia en un edifici enorme d’oficines que allotjava dotzenes de funestes subcomissions. A l’últim pis hi havia la d’Afers Religiosos, la més difícil de torejar, la que més feia per esguerrar-nos els plans. Tenia i té deu membres que representaven i representen les sectes amb més fanàtics del món: el cristianisme, l’islam, el judaisme, el taoisme, el sintoisme, l’hinduisme, les capelletes de l’Eixample esquerre, el veganisme, el budisme i el bolañisme. L’escrutini vital del difunt era una tasca cabdal de la subcomissió d’Afers Religiosos. L’acabat de traspassar no podia haver ofès més de dues religions: si dos membres de la mesa de la subcomissió el vetaven perquè havia injuriat la seva facció, no passava el tall i el descartaven. Això feia que els ateus no tinguessin mai el vistiplau de la subcomissió. Afortunadament, l’alcalde es reservava la prerrogativa del compungiment sobtat i el difunt llustrós –tot i l’aïrada objecció de la subcomissió– podia ser compadit a l’acte. Els agnòstics, que no ofenien mai ningú, no hi tenien res a pelar i eren rebutjats sense debat.

El director de tot plegat era un home afable, bo i rabassut. El pronòstic de la mort de gran part dels actors dels 80 per a l’any entrant l’havia atabalat tant que només pensava a retallar i retallar comissions i agilitzar-ne així la gestió. Es va ferir i és mort. Hi va haver hòsties per ocupar el seu lloc: ara l’ocupo jo.

El pas del temps i la nostàlgia han fet del 2016 un any boníssim per al departament: ha mort molta gent amb passat lloable i ja no ens cal resar per la mort de ningú. Hem sabut convertir la defunció més negligible en una manifestació de dol públic que s’allargassa durant setmanes. Barcelolona ha esdevingut la capital mundial de la queixa i el plany –els principals rotatius internacionals així ho diuen– i el turisme ha revifat: vénen d’arreu del món a veure els fastos mortuoris que organitzem a la ciutat per plorar morts que no ens pertoquen i ja no queda cap racó de Ciutat Sivella que no faci fortor de pixum. D’ençà de la meva arribada, el procés no havia canviat gaire: un cop decidit si el mort era encomiable, el tuit de l’alcalde feia de tret de sortida de la commemoració. El tuit, el seguien l’enviament de notes de premsa als mitjans en què l’ajuntament manifestava la desolació i marcava el protocol per recordar el difunt: ràdios i televisions sols farien sonar les cançons o les pel·lícules prèviament seleccionades, i es passaven dies repetint la mateixa notícia i ja l’empalmaven amb un nou dinyat. Com que els ho donàvem tot mastegat, s’estalviaven molta feina i el temps sobrer, que era molt, l’aprofitaven per enviar regals a l’ajuntament com a mostra d’agraïment. Les notícies sobreeixien de condol pautat, emparaulàvem amb músics i sales concerts d’homenatge, i fins i tot vam contractar ploracossos mil·lennistes perquè s’arrosseguessin pel carrer plorant pels finats. Fèiem les millors esqueles d’Europa i l’omnipotent gremi de dissenyadors gràfics i aquarel·listes ens estava immensament agraït. Era un espectacle per veure, Nadal tot l’any: la gent estava molt més contenta i, afamats d’ostentació escatològica, no recordaven la gana que assolava la ciutat.

Aquesta setmana només han mort científics i escriptors de novel·la històrica, així que aprofito la poca feina per fatxendejar per tot el departament amb aquell caminar garrell d’haver menjat fesols mentre llegeixo la revista TempsMort, que m’ha escollit Escaldat de l’Any. No he estat mai al soterrani, i m’aventuro a anar més enllà de la Taula de Drogoaddiccions Ben Vistes; al final d’un passadís, una porteta de wengué mig ajustada amb una placa rovellada on amb prou feines, entre teranyines, s’hi llegeix Subcomissió de Sequera i Malastrucs. Hi ha una dona de fesomia antillana espaterrada al bell mig d’una sala plena de prestatges amb tot de revistes del cor, suplements literaris i quaderns de cinema; per terra, retalls esgavellats de fotos de gent llustrosa. Penso en veu força alta que aquesta subcomissió mig abandonada s’hauria de tancar i pregunto què hi fa, quina feina hi fa, en aquesta cambrota, però no bada boca i m’assenyala un armari rònec entre les lleixes. A dins hi ha desenes de nines fetes amb roba de sac, extremitats de branquillons i un cap molsut de cotó fluix. Esglaiat, tanco d’un cop sec la porta crepitant però d’un calaix en cauen mil agulles de cap per estrenar, lluents. Mentre les recullo amb pressa la farnaca em crida l’atenció tot escurant-se la gola, em pren la revista caragolada de la butxaca i amb el dit callós tusta la meva foto de la portada. La hi prenc, me n’escapoleixo, tiro cap a la porta i li somric mig cagat tan bé com puc:

–Demà li faré portar un didal.

El departament de Pompa Fúnebre i Circumstàncies és la segona part d’Autofricció. Llegiu-lo aquí.

COMPARTEIX
Argentó Raset
L'editor de GUIC. Periodista i locutor sempre a la recerca de feina. També faig fotos, recito poemes, miro massa pel·lícules i tinc el cap a Berlín.