UNA HISTÒRIA DE LA GUERRA FREDA

Cada 9 de novembre molta gent es fa aquesta pregunta: Per què fa 25 anys va caure el mur de Berlín? Però la pregunta és incorrecta. En realitat, ens hauríem de preguntar per què es va aixecar el mur de Berlín i per les raons que el van mantenir en peu durant tres dècades.

A Berlín no hi havia conflicte ètnic o armat com a l’actual Cisjordània. No hi havia frontera entre diversos estats i continents, com a Melilla. És més, en els primers anys de postguerra es podia anar d’una zona a l’altra simplement agafant el transport públic. Per què es va erigir un mur? Per què es va mantenir durant tant de temps una ciutat absurdament dividida? O millor dit: una ciutat dividida al cor d’un país dividit, que era a la vegada el centre d’una Europa dividida i el melic d’un planeta dividit en dos.

El cert és que gairebé tot el món coneix la resposta curta: el mur es va fer per a impedir que els alemanys fugissin d’una dictadura. La realitat, però, és més complexa. Els més bregats probablement saben que era, a més, l’únic punt de contacte directe entre el món comunista i el capitalista, cosa que li va conferir la seva crucial importància geopolítica. Però conformant-se amb aquesta explicació s’obliden del fet que el mur era una vergonya per als comunistes. El mateix János Kádár, el secretari general dels socialistes hongaresos, va reconèixer explícitament que la construcció del mur perjudicava la reputació del moviment comunista. Per tant, no era més senzill renunciar a Berlín i abandonar l’RDA?

mur berlin

Per entendre per què no fou possible, hem de tornar a un món estrany i insòlit. Un món amb regles molt diferents de les que nosaltres coneixem: el món de la Guerra Freda. En aquest món, els dirigents soviètics no podien deixar escapar l’RDA com a mínim per tres motius: primer, perquè desestabilitzaria la situació política a la seva zona d’influència (especialment a Hongria, Txecoslovàquia i Polònia), cosa que xocava amb el clàssic imperialisme rus. En segon lloc, perquè Berlín era un ressort clau en la dinàmica diplomàtica de la Guerra Freda. Una carta a la qual no podien renunciar sense patir moltíssims perjudicis. I per últim, implicaria reconèixer la feblesa de la teoria marxista de la història, que explicava la inevitabilitat del triomf a llarg termini del comunisme sobre el capitalisme, i amb la qual els russos justificaven el lideratge soviètic al món. Analitzem, doncs, aquestes tres raons.

Convé, no obstant això, abans de començar, fer una última observació: la història de l’RDA és plena de situacions paradoxals i absurdes; cosa que, com bé va saber plasmar Joseph Heller en la seva novel·la Catch-22, és absolutament típic de la dinàmica de la Guerra Freda. El 1952, Stalin va proposar un pla per a reunificar Alemanya que, de fet, va significar-ne la definitiva partició. El 1958, Kruixtxov va desafiar els aliats amb un ultimàtum sobre Berlín com a estratègia per apropar-se a Occident. Per la seva part, el juliol del 1961 Ulbricht va declarar cínicament que ‘ningú no vol construir un mur’, probablement amb la intenció d’accelerar-ne la construcció. I el 1989, un ja defallent Honecker insistia que milers d’alemanys que tractaven de fugir a través de Txecoslovàquia en realitat estaven essent expulsats. En gran mesura, el mur de Berlín no deixa de ser simplement la màxima expressió d’aquest absurd característic de la Guerra Freda.

Així que intentarem explicar la lògica d’aquestes situacions de la forma més breu i senzilla possible. En nom de la claredat ometrem la major part de dades, dates i noms per a deixar sols l’esquema bàsic dels esdeveniments, que són per ells mateixos ja força complicats. Sols coneixent el sentit de l’absurditat de la Guerra Freda sabrem per què es va erigir el mur. En aquest fil conductor hi ha tres moments cabdals: la creació de l’RDA l’octubre del 1949, la construcció del mur l’agost del 1961 i la seva caiguda el novembre del 1989. Aquests són els tres actes de la història de la concepció, naixement i mort del mur de Berlín.

PRIMER ACTE: L’ADVENIMENT DE L’RDA

Aquells que no van viure en l’època poden trobar difícil d’entendre el grau en què la política de l’Europa en els anys de postguerra va estar determinada per la por de la resurrecció d’Alemanya, i es va dirigir a assegurar que allò no succeiria mai més de nou. Sir michael howard

Les potències aliades (els Estats Units, Gran Bretanya i la Unió Soviètica) es van reunir a la conferència de Postdam en els mesos de juliol-agost del 1945 per decidir com organitzar el món de postguerra. Una qüestió espinosa era què fer amb Alemanya. La solució (en principi temporal) fou dividir Alemanya i Berlín (dins de la zona ocupada pels soviètics) en quatre zones: soviètica, francesa, alemanya i britànica. La mateixa mesura es va aplicar a Àustria i a la ciutat de Viena. Un consell de control interaliat coordinaria l’ocupació conjunta. Les potències van seguir discutint periòdicament a Londres durant uns anys sobre la solució definitiva a la qüestió alemanya, però no van acabar posant-se mai d’acord. A causa que la situació alemanya es va anar configurant a través d’accions consumades sobre el terreny, no va ser possible firmar una pau formal reconeguda per tots, de manera que els tractats de pau firmats a París el 1947 no van incloure Alemanya. En conseqüència, la rendició alemanya de maig del 1945 no va ser seguida d’un acord de pau. Aquesta situació anòmala es va prolongar durant 45 anys, fins a la firma del tractat ‘dos més quatre’ entre els antics ocupants (quatre) i les encara aleshores dues Alemanyes (dos), ja després de la caiguda del mur. En contrast, Àustria va firmar el seu tractat de pau el 1955.

Per què era tan difícil posar-se d’acord? El desig de les potències era assegurar-se que Alemanya mai més podria tornar a atacar els seus veïns. Alguns advocaren per desindustrialitzar per sempre el país (l’anomenat Pla Morgenthau). D’altres planejaren una alternativa menys radical i feixuga per a la recuperació europea: una Alemanya neutral i desmilitaritzada, quelcom molt semblant a la solució que s’aplicaria posteriorment a Àustria. No va ser possible. Per què? Perquè abans que s’arribés a un acord va esclatar un nou conflicte: la Guerra Freda.

mur berlín
Churchill, Truman i Stalin. Conferència de Yalta.

Actualment oblidem com de prop va estar Europa de ser enterament soviètica. Després de la Segona Guerra mundial, els comunistes tenien un prestigi enorme: ja durant els anys 30 havien tingut un paper heroic davant dels feixistes, i llavors l’exèrcit roig havia fet enormes sacrificis humans, al mateix temps que els partisans lideraven la resistència contra els nazis. En la immediata postguerra es van formar governs d’unitat nacional en què participaren els comunistes: el Partit Comunista Francès, que era conegut com ‘el partit dels 75.000 afusellats’, participà activament en l’elaboració de la nova Constitució i fou el partit més votat (26% dels vots) en les eleccions de 1946. A Itàlia, la situació era similar. Hi havia una possibilitat molt real que Itàlia i França quedessin en mans comunistes.

A això s’hi suma una dinàmica de creixent desconfiança entre russos i occidentals: el febrer del 1946, George Kennan (encarregat del negociat nord-americà a Moscou) remet l’anomenat telegrama llarg a Washington, on hi denuncia l’imperialisme soviètic. El mes següent, Churchill pronuncia el seu famós discurs a Fulton, en què denuncia que l’URSS està fent-se amb el control de l’Europa oriental: ha nascut el terme ”teló d’acer”. El 1947, els EUA es veuen obligats a donar suport als governs grec i turc en contra dels partisans comunistes i les reivindicacions de Stalin sobre els estrets del Mar Negre: la ”doctrina Truman” de contenció del comunisme ha nascut. Per aquest motiu, quan el juliol del 1947 es proposa el Pla Marshall d’ajuda econòmica, els soviètics el veuen com un clar atac: un intent de donar suport als governs occidentals per a evitar que caiguin a mans comunistes. Prohibeixen als països de la seva òrbita acceptar l’ajuda americana al mateix temps que ordenen als comunistes, que també estan en governs de coalició, que es facin subreptíciament amb el control total, tot fusionant totes les forces d’esquerres en partits únics. Al mateix temps, els comunistes són expulsats dels governs frances i italià. Serà a Itàlia on la recent creada CIA posarà en marxa el 1948 la primera operació encoberta a gran escala per a evitar que els comunistes guanyin les eleccions. Els soviètics respondran també a la creació a Occident de l’OECE (coordinació econòmica) i de l’OTAN (defensa) el 1949 amb el CAME (consell d’ajuda econòmica mútua) i el Pacte de Varsòvia.

En aquest context, era clar que no es podia arribar a cap acord sobre la situació alemanya. El 1947, les negociacions de Londres s’havien detingut. Les zones britànica i americana es van fusionar aleshores en l’anomenada ”bizona”, a la qual els francesos se sumarien amb posterioritat. Per als russos, això és una agressió. El juny del 1948 es crea el nou Deutsche Mark sense comptar amb la Unió Soviètica, cosa que de facto aïllava econòmicament la seva zona d’ocupació. Una nova agressió. La resposta fou la immediata creació de l’Ostmark a l’est i el bloqueig de tots els accessos a Berlín (que, recordeu, era enclavada en territori ocupat pels russos) per forçar l’evacuació dels aliats. La reacció a aquest bloqueig, que va durar quasi un any, va ser el formidable pont aeri amb el qual abastir la ciutat. Amb tot plegat, a la fi de 1949, les potències occidentals recolzen la creació de la República Federal d’Alemanya (RFA), que acaba governant el veterà Konrad Adenauer. També en resposta, l’octubre es crea la República Democràtica Alemanya (RDA).

Irònicament, Stalin aprova aquesta operació de mal grat: admetre la partició d’Alemanya suposa haver de conformar-se amb una petita regió de menys de 20 milions d’habitants (menys de la meitat que la RFA) i renunciar a un cap de pont amb el qual fer bascular la resta d’Europa a favor seu. Per tant, encara que en dóna suport a la creació de facto, no en reconeixerà la sobirania: l’RDA neix com una carta per a negociar el futur d’una Alemanya unificada. El següent pas en la seva estratègia és la nota de pau de 1952: la proposta d’una Alemanya neutral i unificada. Evidentment, és una trampa: una Alemanya feble a la frontera del Pacte de Varsòvia era una Alemanya que en qualsevol moment podia caure a mans de Stalin. Els aliats tenien molt present que el febrer del 1948 un cop d’estat comunista havia deposat el govern democràtic de Txecoslovàquia. Temien que la història es pogués repetir a Berlín, i una Alemanya roja era quasi sinònim d’una Europa comunista. França i Itàlia la seguirien. A més, el canceller Adenauer s’hi oposa amb dents i ungles per dos motius: primer, perquè està convençut que els socialdemòcrates de l’RFA, que abonaven el pla de neutralització, guanyarien en aquest cas les eleccions, ‘’arribarien a un acord directe amb Moscou, i això seria la fi d’Europa’. I encara que això no succeís, una Alemanya neutral seria en el millor dels casos un país incapaç de prendre les seves pròpies decisions i tutelat per sempre. Per això s’apostà fermament per no reconèixer l’RDA i per integrar-se en un pla d’igualtat amb la resta de potències occidentals. Els aliats posen la condició que una Alemanya unida ha de ser lliure per ingressar en qualsevol organització internacional. Del tot inacceptable per Stalin. L’RFA va ingressar a l’OTAN el 1955. I què passa amb l’RDA? Dues dates són clau en la seva consolidació definitiva: 1953 i 1956.

L’Alemanya oriental es va mantenir en tensa espera: el 1949 s’havien unificat els socialdemòcrates i comunistes orientals en el SED, que va elegir com a secretari general Walter Ulbricht el 1950; no obstant això, no va ser fins al 1953 (després del fracàs de la nota de pau i de la mort de Stalin) que es va decidir d’emprendre la construcció del socialisme. La resposta a les noves demandes de producció del partit va ser la insurrecció del Berlín oriental el juliol del 1953. Malgrat que el dirigent soviètic Lavrenti Beria va proposar abandonar Alemanya, els soviètics van decidir aixafar finalment les protestes. Consegüentment, el 1954 la Unió Soviètica reconeix l’RDA i hi firma un tractat d’ajuda. El 1956 va haver-hi revoltes a Polònia i Hongria, aquesta última violentament ocupada per l’exèrcit roig. Aquesta brutal repressió soviètica té dues conseqüències. En primer lloc, la inestabilitat en aquests països fa témer l’efecte dòmino d’una caiguda de l’RDA. Ulbricht aprofitarà aleshores per exigir als soviètics un augment de l’ajuda econòmica que asseguri la supervivència del nou estat: en una de les paradoxes de la Guerra Freda, el líder alemany converteix així la feblesa en força negociadora. Aquell mateix any, el país ingressa al Pacte de Varsòvia.

La segona conseqüència és producte de la inhibició de les potències occidentals, que contemplen amb aparent indiferència com els tancs soviètics esclafen els hongaresos. Això deixa clar que no intervindran en l’àrea soviètica. En gran mesura, el motiu és que també el 1956 esclata la crisi de Suez, en la qual França i el Regne Unit envaeixen Egipte com a represàlia a la nacionalització del canal per part del president Nasser. El seu fracàs estrepitós davant de la negativa dels Estats Units de recolzar-los certifica que aquestes potències europees ja no tenen la capacitat d’intervenció militar en solitari. Les reticències dels Estats Units són a causa de la seva intenció de no alinear-se a les potències del tercer món, que en aquest moment s’estan agrupant en el moviment dels no alineats. Per tant, els EUA s’apropen conjunturalment a l’URSS per aïllar diplomàticament a francesos i britànics, cosa que els porta a ignorar els successos d’Hongria. Impotents des d’aleshores França i Gran Bretanya i inhibits els EUA, queda clar que Europa Oriental està de facto sota el control militar soviètic. La dinàmica de la Guerra Freda ha convertit així l’RDA en un element permanent de l’escenari internacional. I els mateixos soviètics, que n’afavoreixen la creació com una carta estratègica, acaben atrapats per la necessitat de garantir la supervivència de l’RDA, ja que s’hi juguen el prestigi.

SEGON ACTE: LA CONSTRUCCIÓ DEL MUR DE BERLÍN

El 1961 l’RDA començarà a sobrepassar l’RFA pel que fa al nivell de vida. Això serà una bomba per a ells. Per tant, la nostra posició és guanyar temps. Nikita Kruixtxov a Walter Ulbricht

Hem vist per què neix i es consolida l’RDA. Ara hem d’ocupar-nos del segon moment crucial: Per què s’aixeca el mur l’agost del 1961? L’explicació senzilla és que els alemanys orientals utilitzaven la ciutat per a fugir a Occident, amb un nivell de vida més elevat: el 1956 un milió ja havien partit; i el 1961, la població de l’RDA havia passat de 19 a 17 milions. A més, es tractava de la població més ben preparada, cosa que posava en un compromís l’economia de la República Democràtica. No obstant això, el que probablement va fer inevitable la construcció del mur va ser la situació de la Unió Soviètica i la política jactanciosa de Kruixtxov, que succeeix Stalin després de la seva mort el 1953.

Un fet de què poca gent es recorda és que durant els anys 50 semblava que la Unió Soviètica li estava guanyant la partida a Occident. No sols des dels 30 s’havia industrialitzat a un ritme mai vist i havia estès llavors la seva influència a mig planeta després de triomfar sobre Alemanya el 1945, sinó que cap al 1957 s’havia posat al capdavant de la cursa espacial (l’Sputnik va causar sensació) i els americans estaven convençuts que havien estat superats en arsenal atòmic. Però tot això era mentida, i Kruixtxov ho sabia. Malgrat això, estava disposat a explotar al màxim els temors occidentals. Convençut que l’economia planificada era superior al capitalisme, no tenia altra estratègia: guanyar temps perquè (de veritat) el bloc comunista superés l’occidental. Segons la seva ideologia marxista, el mecanisme de la història implicava el triomf necessari del comunisme, però això no es podia fer al mateix temps que es mantenia un costós arsenal militar. El resultat va ser l’anomenada política de coexistència pacífica.

Fruit d’aquesta estratègia fortament ideològica fou l’ultimàtum de Berlín: el 1958, Kruixtxov va concedir sis mesos perquè els occidentals evacuessin totes les tropes de la ciutat, convertint-la així en ciutat lliure. Altrament, l’URSS firmaria una pau per separat amb l’RDA, retornant als alemanys els controls sobre els accessos a la ciutat. És a dir que o bé els occidentals reconeixien l’RDA a les bones o haurien de tractar amb ells a les males si volien romandre a la ciutat. El resultat fou la conferència de ministres d’exteriors de Ginebra el 1959 (en què l’RDA és admesa com a observadora), però en realitat l’objectiu principal de Kruixtxov era ser convidat als EUA, cosa que succeí el setembre del 1959. El resultat va ser l’anomenat ‘’esperit de Camp David’’. No s’arribà a cap acord concret, però així Kruixtxov guanyava temps i enlluernava (o així ho creia) occidentals amb la seva seguretat en si mateix i la seva familiaritat.

El resultat va ser desastrós: amb Adenauer desconcertat i horroritzat, els americans van començar a apropar-se a les tesis russes sobre la reunificació, amb el suport dels britànics. El primer ministre McMillan va arribar a viatjar a Moscou per negociar. La resposta d’Adenauer va ser distanciar-se dels EUA i llançar-se als braços del president francès Charles de Gaulle, que entretant havia aprofitat la gran crisi de Suez i la guerra d’Algèria per a apartar de França el perill comunista, fundant la molt conservadora V República de 1958. De Gaulle volia formar un eix europeu independent dels EUA i temia profundament una Alemanya influenciada per l’URSS a les seves fronteres. En conseqüència, el resultat d’aquesta política va ser distanciar l’RDA encara més fermament de l’RFA, que es lliga a França. L’acord al qual arriben ambdós països fou la construcció d’una Europa dirigida per París però dominada econòmicament per Alemanya. Una decisió les conseqüències de la qual encara se senten avui dia.

Diplomàticament, com més va pitjor; Kruixtxov va posposant la data de l’ultimàtum al mateix temps que es convoca una nova cimera a París el 1960. L’abatiment poc temps abans d’un avió espia americà sobre territori soviètic, fa fracassar la cimera. Kruixtxov posposa de nou la data fins després de les eleccions nord-americanes d’aquell novembre, que guanyarà Kennedy. Ambdós es reuneixen el juny a la ciutat de Viena, però la cimera també és un autèntic fracàs.

Els berlinesos contemplaven estupefactes la infernal maquinària negociadora posada en marxa per Kruixtxov. L’efecte d’aquesta successió de terminis i cimeres fracassades (i amb Hongria en el record) va ser que cada cop més i més alemanys, conscients que la situació era insostenible i que els russos preferien qualsevol solució dràstica abans que deixar caure Berlín, passaven a l’altre costat. És relativament fàcil tancar una frontera entre dos països, però, com tancar una ciutat? La situació de Berlín no tenia precedents en la història de la humanitat. I llavors Ulbricht, que ja des del 1952 acariciava projectes de construir un mur antifeixista, va declarar que ‘ningú no tenia la intenció de construir un mur’. Lluny de tranquil·litzar els seus conciutadans, aquestes paraules van servir de confirmació que els dirigents del SED duien un mur al cap. Sols durant el mes de juliol 30.000 de les persones més preparades del país van abandonar l’RDA. No és desgavellat pensar que Ulbricht va tractar d’agreujar deliberadament la situació per a forçar la construcció d’un mur que refermava el compromís soviètic amb la supervivència de l’RDA: un cop dividida Berlín, l’URSS simplement ja no podia abandonar-la.

mur berlin
Construcció del mur a Bernauer Straße

La nit del 12 al 13 d’agost de 1961 es va començar a erigir el mur. Tot i que el juny del 1963 Kennedy visitaria la ciutat i pronunciaria el famós ‘Ich bin ein Berliner’, el cert és que en aquell moment Washington va reaccionar amb alleujament: aquell dia Kennedy se’n va anar a navegar i el secretari d’Estat, Dean Rusk, va assistir a un partit de beisbol. La intenció era restar-li deliberadament importància a l’afer. D’acord amb la teoria del dòmino, els EUA tenien por que si cedia Berlin, Vietnam i Corea del Sud, Taiwan i potser el Japó i la resta d’Alemanya la seguirien. Per la seva banda, la Unió Soviètica no podia reconèixer la seva inferioritat econòmica i arriscar-se a l’esfondrament del seu hinterland europeu; Kruixtxov esperava que, estabilitzada així la situació, podria finalment guanyar temps per a reformes econòmiques. Totes dues parts eren conscients que l’altre no podia cedir, i tampoc volien una guerra per Berlín. L’única solució va ser el mur.

TERCER ACTE: AUGE I CAIGUDA DEL MUR DE BERLÍN

Si el socialisme no guanyés a l’RDA, si el comunisme no es demostrés ser superior i vital aquí, aleshores no hauríem guanyat. Anastas Mikoyan, viceprimer ministre de l’URSS

A l’empara del mur, l’RDA experimenta els seus clàssics anys de desenvolupament entre 1961 i 1980, aproximadament. Malgrat que el 1963 va acceptar una certa liberalització econòmica, Ulbricht era conscient que l’RDA patia encara d’una situació política i diplomàtica molt més anòmala que la resta de països comunistes, així que adoptà una política exterior duríssima. En les seves relacions amb l’RFA va establir l’anomenada doctrina Ullbricht: l’exigència de reconeixement mutu de les dues Alemanyes. Aquesta posició xocava amb la doctrina Hallstein, seguida a l’oest fins al 1969: el no reconeixement de l’RDA ni de cap país que hi mantingués relacions diplomàtiques i la pretensió de representar la sobirania de la totalitat de la nació alemanya. La resposta d’Ullbricht fou la inclusió a la constitució de l’RDA de 1968 de la pretensió de la futura unificació de la nació alemanya sota el sistema socialista. També el 1968, quan els soviètics envaeixen Txecoslovàquia per posar fi a les seves reformes oberturistes, l’RDA recolza amb entusiasme la intervenció, que suposa l’establiment de la doctrina Bréjnev: és a dir, la política d’envair qualsevol satèl·lit díscol.

No obstant això, aquesta posició intransigent xocaria amb els interessos soviètics a partir de finals de la dècada dels 60, quan comença la política de détente. L’administració Nixon buscava una forma de sortir del fangar del Vietnam, abonat logísticament amb més entusiasme per l’URSS que per la Xina, que el 1969 era al caire de la guerra amb els soviètics per l’hegemonia dins del moviment comunista i que temia veure’s encaixonada (URSS al nord i Vietnam al sud) entre dos competidors pel domini a la seva pròpia àrea geogràfica. La resposta és l’apropament als EUA, que culmina el 1972 amb la visita de Nixon a la Xina i l’establiment de relacions diplomàtiques. Llavors, l’URSS de Bréjnev (que el 1964 substitueix Kruixtxov) tem veure’s aïllada per un eix dels EUA i la Xina i decideix per la seva part apropar-se a Occident. Això va comportar la signatura dels tractats SALT de limitació d’armes nuclears. Però per a fer-ho ha de cedir en la qüestió alemanya. Per això, el 1971 ordena la substitució del vetust Ulbricht pel més obert Erich Honecker.

mur berlin
Honecker i Ulbricht

Honecker es va mostrar més receptiu que Ulbricht amb la política de détente i s’aprofità del fet que en les eleccions de 1969 el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) va guanyar per primer cop les eleccions, tot acabant així amb vint anys de governs conservadors del partit d’Adenauer (la CDU/CSU). L’arribada a la cancelleria del popular antic alcalde de Berlín Willy Brandt va comportar l’inici de l’Östpolitik: la política de diàleg amb l’est. Els seus fruits foren l’Acord quadripartit sobre Berlín de 1971 (que va relaxar les fronteres) i el Tractat Bàsic entre ambdues Alemanyes del 1972, que va significar l’establiment de sengles missions diplomàtiques. En el pla intern, Honecker pitja l’accelerador del socialisme: en el vuitè congrés del SED es va decidir completar la nacionalització de tota la indústria i aprofundir enormement en la construcció de l’estat del benestar. Era un moment d’optimisme: al nou reconeixement extern es buscava sumar-hi la legitimació interna mitjançant la política social.

I el cert és que la xarxa de seguretat social a l’Alemanya Oriental era notablement generosa: els aliments bàsics eren fortament subvencionats, encara que hi havia ben poc per escollir i un pròsper mercat negre. La sanitat era pública i gratuïta, tot i que els estàndards tècnics eren molt inferiors als d’Occident i hi havia un marcat favoritisme cap als adeptes del règim. La política de natalitat i habitatge estava molt desenvolupada, per bé que ho era en detriment de les pensions i els asils per a la tercera edat; i, a més, els col·lectius empresarials creaven solidaritats laborals molt fortes, a pesar que la igualtat de salaris, la  confiscació de tots els beneficis extraordinaris i les trampes comptables minvaven la productivitat real.

Aquesta generosa política social va contribuir a la crisi final del règim. Dependent energèticament, l’RDA havia d’importar grans quantitats de cru soviètic. El marc de l’RDA no era una divisa convertible, de manera que totes aquestes importacions s’havien de finançar mitjançant exportacions de manufactures. Per això, el SED feia èmfasi permanent en l’augment de quotes de producció en tots els seus plans quinquennals. Quan el 1979 la segona crisi del petroli colpejà el món, l’RDA carregava amb un enorme deute molt difícil de manejar. L’URSS, apressada pels propis problemes econòmics, va reduir llavors les exportacions de cru a l’RDA. Això fou un autèntic cop per als alemanys, que per pagar per les entrades necessàries per a la seva economia havien de limitar el consum intern, exportant més i reduint importacions de béns de consum que drenaven divises del país. A la darreria dels 70 s’arribà a l’extrem d’haver de limitar les importacions de cafè. En conseqüència, els darrers anys de l’RDA van ser de significatives dificultats econòmiques.

Al mateix temps, l’URSS estava immersa en la seva pròpia crisi terminal: consumida des del 1979 per la guerra de l’Afganistan, per la costosa crisi de Txernòbil (1986) i per la cursa armamentística que el president Reagan llança des de 1981, no té altre remei que buscar l’entesa amb els EUA. És l’era de la perestroika de Gorbatxov, que va anar deixant clar que els dies de la doctrina Bréjnev d’intervenció en altres països havia acabat. No va fer res en el procés de liberalització de Polònia, que va culminar amb el triomf de Solidarnosc, en les eleccions de 1989. Tampoc va fer-hi res quan els reformistes hongaresos van desplaçar el dirigent Janós Kádár el 1988. Per a salvar l’URSS, Gorbatxov entén que ha de desentendre’s de la seva zona d’influència. A la reunió de la cimera del Pacte de Varsòvia del juliol del 1989, Gorbatxov declara que ara cada país és ‘’lliure per elegir’’. Per simples casualitats del destí, Honecker ha de ser hospitalitzat durant aquesta cimera a causa d’un sever còlic biliar i perforació de còlon. La seva absència escapçarà el fortament jeràrquic Politburó, dificultant-ne així la lúcida presa de decisions. Segurament res hauria evitat la caiguda del mur, però si no hagués estat per l’oportuna malaltia de Honecker, probablement hauria ocorregut de manera més ordenada.

Per tant, aquest cop una crisi com la de 1953 o 1961 podria acabar amb el règim. I això va ser exactament el que va ocórrer a la fi de 1989. Tot va començar quan les autoritats hongareses van decidir retirar la tanca que segellava la frontera amb Àustria el 1989. El resultat, en cap cas intencionat, fou que el mes de setembre hi havia 130.000 ciutadans de l’RDA a Hongria, que els deixa passar tot violant el tractat de 1969. Altre cop ens trobem davant d’una crisi com la dels anys 50. Però aquesta vegada, la situació geopolítica és completament diferent.

A Praga, 3.000 alemanys orientals van saltar la tanca de l’ambaixada de l’RFA a la recerca d’asil. La resposta de Honecker, que ja havia rebut l’alta mèdica, és portar-los en trens segellats a l’RFA a través del territori de l’RDA. Així, pot fer passar per deportació allò que no és altra cosa que la fugida dels seus propis ciutadans. La teatral maniobra esdevé patètica: el tren és rebut amb aclamació al llarg del seu pas per l’Alemanya Oriental, i fins i tot hi va haver intents d’abordar-lo. Aquest episodi afebleix l’autoritat de Honeker, que no sembla en condicions de bregar amb la situació. Els dies 7 i 8 d’octubre se celebra el quarantè aniversari de la fundació de l’RDA. Serà l’últim acte al qual assisteixi Honecker, que ha d’escoltar els crits de la multitud que demana ajuda a Gorbatxov, present per a l’ocasió. El dia 18 és apartat del poder i substituït per Egon Krenz.

Hi ha protestes arreu d’Alemanya demanant reformes. Qualsevol pas en fals pot ser fatal. I aquest pas en fals succeeix el 9 de novembre. El Politburó havia esbossat amb urgència un decret per a relaxar el pas fronterer, però l’encarregat de comunicar-ho a la premsa (un tal Günter Schabowski) es fa un embolic i acaba afirmant davant d’uns mitjans de comunicació incrèduls que es permet la total llibertat de pas entre les dues Alemanyes ‘‘amb efecte immediat’’. És l’espurna que encén el polvorí: les masses es dirigeixen als passos fronterers. Els guardes no tenen instruccions i, víctimes de la confusió, deixen passar la gent. El mur ha caigut.


CODA: EL MUR DE BERLÍN I EL LABERINT DE LA HISTÒRIA

Tots els testimonis de l’època coincideixen en una cosa sorprenent: ningú a l’RDA esperava que el país hagués de desaparèixer. Això no entrava en les reivindicacions dels centenars de milers de manifestants que es congregaren el 4 de novembre a l’Alexanderplatz. Allò que els alemanys orientals demanaven el 1989 no era la caiguda del règim o la reunificació, sinó només la llibertat política i econòmica. El fet que creguessin que l’RDA podia sobreviure a la caiguda del mur i el col·lapse de la doctrina soviètica d’intervenció expressa com de profundament assimilada n’estava aleshores l’existència de l’Alemanya Oriental, poblada per diverses generacions d’alemanys que se’n consideraven ‘’els seus ciutadans’’. També prova com en la vida quotidiana les grans estructures de la història es perden de vista i no entenem la naturalesa d’allò que vivim.

mur berlin
Brezhnev i Honecker immortalitzats al mur de Berlin per l’artista Dmitri Vrubel

Hem vist com l’RDA és un subproducte de la Guerra Freda i té sentit únicament gràcies a la lògica d’aquell enfrontament global. Hem vist també com el mur és una solució necessària dins d’aquesta lògica. Però el més important és entendre que el comunisme no cau tan sols per una sèrie de circumstàncies atziagues i fortuïtes: els règims comunistes cauen per la base quan queda clar que la seva premissa bàsica era errònia. Mentre que el capitalisme es legitima pels seus èxits presents, el comunisme es justifica per una meta futura. Totes les dràstiques mesures soviètiques (la intervenció militar, l’espionatge dels seus propis ciutadans, les purgues o la manca de llibertat) són considerades com a mitjans necessaris per a la consecució d’un bé futur que les justificarà. Aquesta és la lògica que Fidel Castro sintetitzà en la “la història m’absoldrà’’. Enduts per l’anàlisi científic marxista, els comunistes són irracionalment violents per la convicció que el mecanisme econòmic de la història garanteix el seu triomf. Hem vist com Kruixtxov consolida l’existència de l’RDA com a forma de negociar i guanyar el temps necessari per a superar Occident. El 1971 també Honecker redobla la seva aposta pel socialisme endut per aquesta convicció. Doncs bé, aquella profunda crisi econòmica que viuran durant els 70 i 80 les repúbliques socialistes demostra que el seu progrés està tan lligat als cicles del mercat com les capitalistes, i que almenys el seu model de construcció del socialisme ha fracassat. Per això, quan les circumstàncies puntuals que hem mencionat posen l’URSS contra les cordes, està massa desmoralitzada ideològicament per a reaccionar. Gorbatxov tractarà aleshores de reformar el sistema des de dins, cosa que significa l’abandó dels seus països satèl·lits. En aquestes circumstàncies una crisi com la del 1989 fou mortal de necessitat per a l’RDA, abandonada a la seva sort.

Aquesta era doncs la raó de ser de l’RDA, i per extensió l’únic motiu per a mantenir el mur en peus. Pocs ciutadans de l’Alemanya comunista sembla que entenguessin el 1989 el que estaven vivint, cosa que ve a confirmar l’afirmació de Hegel que ens deixem encegar per les mateixes estructures històriques que habitem. El mur de Berlín no és per tant una lliçó sobre el totalitarisme, el comunisme o la violència. Tampoc sobre l’afany de llibertat: els alemanys desitjaven la llibertat des de 1953. Per què sols l’assoliren el 1989? La resposta és només que aleshores s’havia completat el cicle històric de l’experiment comunista. Aquesta és l’última paradoxa de la Guerra Freda: l’aparent triomf del liberalisme el 1989 demostra en realitat que els individus aïllats es troben, en gran mesura, cecs i impotents, a mercè de la colossal màquina de la història.

COMPARTEIX
Dion Baillargeon
Felanitxer a Madrid. Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Madrid. En sap de tot.