No passa gaire sovint que gent senzilla i corrent com el John i jo llogui una vella casa de camp per passar-hi l’estiu.
Una mansió colonial, una finca hereditària, diria que una casa encantada, i arribes al cim de la felicitat romàntica –però això ja fóra demanar-li massa, al destí!
Però dic amb orgull que té una alguna cosa de ben estranya.
Si no, per què la lloguen tan barata? ¿I per què fa tant de temps que està desocupada?
El John es riu de mi, és clar, però t’ho pots esperar del matrimoni.
El John és pràctic en extrem. No té paciència per als afers de la fe, la superstició l’horroritza, i desdenya obertament qualsevol afirmació sobre allò que no es pot sentir i veure i reduir a xifres.
El John és metge, i potser (no ho diria mai a ningú, és clar, però això és paper mort i un gran alleujament per al meu esperit), potser és per això que no milloro més de pressa.
No creu que estigui malalta!
I què s’hi pot fer?
Si un metge de gran reputació, que a més és el teu marit, assegura als amics i als familiars que no tens res més que una depressió nerviosa temporal amb una lleugera tendència histèrica, què s’hi pot fer?
El meu germà també és metge, molt reputat també, i diu ben bé el mateix.
Així que em prenc els fosfats o els fosfits –o com es diguin– i tònics i l’aire, i faig viatges i exercici, i tinc del tot prohibit “treballar” fins que em torni a trobar bé.
Personalment, no estic d’acord amb les seves idees.
Personalment, crec que un treball agradable, amb emocions i canvi, em faria bé.
Però, què hi puc fer?
Durant un temps vaig escriure a despit d’ells; però m’esgota molt, haver de fer-ho d’amagat, o trobar tants entrebancs.
De vegades m’agradaria que en el meu estat, si tingués menys oposició i més amistats i estímuls… Però el John diu que el pitjor que puc fer és pensar en el meu estat, i confesso que sempre em fa sentir malament.
Però ho deixo córrer i parlaré de la casa.
Un lloc preciós! És força solitari, allunyat de la carretera, gairebé a tres milles del poble. Em recorda als indrets anglesos dels què llegeixes als llibres, perquè hi ha closos i murs i portelles que tanquen, i un munt de casetes separades per als jardiners i la gent.Hi ha un jardí deliciós! Mai no havia vist un jardí així, gran i ombrívol, ple de senderons vorejats de boixos i parres amb seients a les rabasses.
Hi ha hivernacles, també, però ara estan tots trencats.
Hi va haver una mena de problema legal, em sembla, un assumpte d’hereus i cohereus; sigui com vulgui, la casa fa anys que és buida.
Em temo que tot plegat exalta la meva dèria per les fantasmagories, però tant li fa: a la casa hi ha quelcom estrany, ho noto.
Fins i tot ho vaig dir al John un vespre enllunat, però em va dir que el que sentia era una ràfega d’aire, i va tancar la finestra.
De vegades m’enfado irracionalment amb el John. Mai no havia estat tan sensible, n’estic segura. Em sembla que és per culpa d’aquest estat de nervis.
Però el John diu que si em sento així, podria perdre el seny; així que m’esforço a controlar-me… davant seu, almenys, i em cansa molt.
No m’agrada gens, la nostra habitació. Jo en volia una de la primera planta que donava a la placeta del jardí, amb roses emmarcant la finestra, i uns antiquats penjants d’indiana tan bonics! Però el John no en volia sentir parlar.
Deia que només tenia una finestra i no hi havia prou espai per a dos llits, ni cap habitació propera per si ell en necessitava una altra.
És molt atent i afable, i a penes em deixa moure si no és amb gran atenció.
Tinc una prescripció programada per a cada hora del dia; ell té cura de tot, i em sento molt desagraïda per no valorar-ho prou.
Va dir que veníem només per mi, que em calia repòs absolut i tot l’aire possible. «Tot l’exercici que puguis fer depèn del teu esforç, estimada», em va dir, «i l’aliment, en part, de la gana; però d’aire en pots engolir tant com vulguis.» Per això ens vam instal·lar a l’habitació dels nens al capdamunt de la casa.
És una habitació gran i ventilada, gairebé ocupa tota la planta, amb finestres que donen a tot arreu i sol i aire a dolls. Primer havia estat l’habitació dels nens i després la sala de jocs i un gimnàs, em fa l’efecte, perquè les finestres tenen barrots pels nens i a les parets hi ha anelles i coses.
La pintura i el paper sembla que hi hagués passat una escola de nens. El paper està esquinçat –en grans pedaços al voltant de la capçalera del meu llit, fins on el braç m’arriba, si fa no fa, i en una zona gran a l’altra banda de l’habitació, avall. Mai de la vida havia vist un paper tan terrible.
Un d’aquells dibuixos desmanegats i extravagants culpables de tots els crims artístics.
És prou lúgubre i embolicat per confondre la vista en seguir-lo, prou marcat per irritar i cridar l’atenció constantment, i quan en ressegueixes les corbes defectuoses i vacil·lants al llarg de certa distància, de sobte, se suïciden: s’enfonsen en angles terribles, es destrueixen en contradiccions insospitades.
El color és repugnant, gairebé vomitiu; un groc ardorós i brut, estranyament esvaït per la llum del sol.
En alguns llocs és d’un taronja fosc però esmorteït, en altres d’una tonalitat sulfurosa malaltissa.
No m’estranya que els nens l’odiessin! Jo també l’odiaria si hagués de viure gaire temps en aquesta habitació.
El John s’acosta, i he d’amagar això: detesta que escrigui encara que sigui una paraula.