Fragment de l’Assaig VIII, Primera sèrie (1841) de Ralph Waldo Emerson.

[…] L’home, dins del seu pit, assumeix una actitud guerrera cap a tots els perills externs, i afirma la seva capacitat d’enfrontar-se ell sol a l’exèrcit infinit d’enemics. A aquesta actitud militar de l’ànima s’anomena heroisme. La seva forma més ruda és el menyspreu per la seguretat i per la comoditat, cosa que constitueix l’atractiu de la guerra. És una confiança en un mateix que desdenya les restriccions i la prudència, en la plenitud de la seva energia i poder per a reparar els danys que pugui patir. L’heroi és una ment de tal equilibri que cap torbament pot sacsejar la seva voluntat, sinó que gustosament, com si diguéssim, alegrement, avança al compàs de la seva pròpia música, el mateix en les terribles alarmes que en l’embriagador goig de la dissolució universal. En l’heroisme hi ha alguna cosa no filosòfica; hi ha alguna cosa no sagrada; sembla que no conegui que les altres ànimes estan fetes de la mateixa pasta; és orgullós, és l’extrem de la naturalesa individual. Això no obstant, hem de reverenciar-lo profundament. Hi ha alguna cosa en les seves accions que no ens permet de seguir-les. L’heroisme sent i no raona mai, i per consegüent, sempre té raó; i tot que una educació diferent, una religió distinta i una major activitat intel·lectual podrien haver modificat i, fins i tot, canviat per complet l’acció particular, per a l’heroi això que ell fa és la gesta més sublim i no està oberta a la censura dels filòsofs ni dels teòlegs. És la confessió de l’home sense erudició, que troba en ell mateix una qualitat que menysprea els esforços, la salut, la vida, el perill, l’odi, els retrets, i que sap que la seva voluntat és més elevada i més excel·lent que tots els antagonistes actuals i possibles.
L’heroisme obra en contradicció amb la veu de la Humanitat, i en oposició, durant un temps, a la veu dels grans i dels bons. L’heroisme és l’obediència a un impuls secret del caràcter de l’individu. Ara bé: a ningú se li pot aparèixer la saviesa de l’heroi com se li apareix a ell, ja que s’ha de suposar que tot home veu el seu camí millor que qualsevol altre home. Per aquest motiu, els homes justos i savis experimenten cert ressentiment per l’acte de l’heroi fins que ha passat una mica el temps; aleshores, veuen que el seu acte vibra a l’uníson amb els seus. Tots els homes prudents veuen que l’acció és contrària clarament a la prosperitat sensual, en tant que tot acte heroic es mesura pel menyspreu a algun bé extern. Però, a l’últim, triomfa, i llavors el prudent també el lloa.
La confiança en un mateix és l’essència de l’heroisme. És l’estat de l’ànima en guerra; i els seus objectius últims són el desafiament definitiu contra la falsedat i la injúria, i el poder per suportar tot el que puguin infligir els agents del mal. Diu la veritat, i és just. És generós, hospitalari, temperat, desdenyós dels càlculs mesquins i desdenyós de ser desdenyat. Persisteix; és d’una gosadia indomable i d’una fortalesa inesgotable. L’objectiu de les seves burles és la mesquinesa de la vida ordinària. La falsa prudència que estima en excés la salut i la riquesa és l’objecte al punt de mira de l’heroisme. […]

COMPARTEIX
GUIC
Revista digital de cultura.