Jean-Paul Sartre: Obres poc conegudes de la literatura universal | vol. 4
Llegiu les Obres poc conegudes de la literatura universal de Ramon Pardina.

Les tasses de Mr. Wonderful de Jean-Paul Sartre

Jean-Paul Sartre (1905-1980) va escriure una obra colossal en forma de novel·les, assaigs, obres de teatre, biografies, escrits filosòfics i, el que molta gent no sap, tasses per esmorzar. Cal dir que si la seva contribució a aquest gènere nansívol no ha passat a la posteritat és perquè, igual que l’Estatut del 2006, es tracta d’una obra escapçada. L’encàrrec d’aparcar el paper i dedicar-se a les tasses va venir (com ja us podeu imaginar, especialment si heu llegit el títol de l’article) de la casa Mr. Wonderful, que ja després de la Segona Guerra Mundial va iniciar la seva activitat amb la noble intenció d’enlairar els ànims dels ciutadans.1

Potser perquè no menystenia cap mitjà amb què poder difondre el seu missatge, o potser perquè era autònom i no podia dir no a res, el jove Jean-Paul es va embardissar en el projecte. Però ben aviat es va fer palesa la difícil relació entre art i esperit comercial. Les primeres tasses de l’escriptor i filòsof francès contenien frases com “Avui fa un bon dia per suïcidar-se.”, “La vida no té sentit.” o “La nostra existència miserable es fondrà tard o d’hora en un vall de llàgrimes o, pitjor, en l’oblit.”2. Però com comprendreu, aquestes frases contravenien lleugerament la filosofia positiva i apegalosa3de la marca, així que per arreglar-ho van acompanyar-ho de tipografies divertides i enjogassades i algun dibuix d’una cara somrient, cosa que va resultar encara més pertorbador, donat que la combinació produïa un efecte semblant al d’un malalt de ciclotímia o al d’un sàdic assassí en sèrie.

Però sent fidels al seu propi esperit, els de Mr. Wonderful no es va desanimar. Van demanar al filòsof si podia ser un pèl més optimista i ell va respondre que havia captat la idea. Llavors va escriure la frase “Pitjor s’està en un camp de concentració nazi”. Els responsables de la marca van rebre la nova tassa amb una barreja de sentiments; si bé van coincidir que era més optimista que les anteriors, van fer notar que no era ben bé el que buscaven i van demanar-li que hi donés una volta.

Potser el problema és que, traslladat a una tassa, el missatge no arribava amb prou matisos. Així que, pipa en mà, va sargir una reflexió més profunda i acurada sobre l’angoixa de l’existència i la fatalitat del sentit de la vida, vinculada amb la mort, la fragilitat de l’ésser i el pas del temps però, malgrat fer la tipografia tan petita com van poder (arribant a extrems gairebé il·legibles) no hi va haver manera d’encabir el text dins una tassa, ni tan sols en un bol de Cola Cao. I finalment, cansat que els responsables de la marca li fessin ballar el cap amb tant de canvi, va concebre la seva frase més cèlebre: “L’infern són els altres”. Això no obstant, aquesta tassa no quedava massa bé quan tenies visites a casa de manera que, per primer i únic cop a la vida, la marca va deixar un somni per impossible i, paradoxalment, va acabar provocant a l’autor una profunda depressió.

I què va fer Mr. Wonderful aleshores? Doncs va apostar per un altre autor, Paulo Coelho que, com tothom sap, li va donar millors i més crematístics resultats. (Tot i que el veritable sentit de la vida és perseguir els somnis.)4

  1. El que passa, però, és que la gent ja tenia prou feina endur-se un tros de pa a la boca per preocupar-se de comprar una tassa amb una frase motivacional. I no va tenir tan d’èxit com en l’actualitat, moment en què és el gènere literari més venut només superat per les novel·les nòrdiques criminals i els llibres del procés.
  2. Menció a part mereix la seva versió en tassa de “La nàusea”, que no es va considerar el tipus de missatge més adequat per acompanyar un esmorzar. (A no ser que fos l’esmorzar d’un Bed & Breakfast a Anglaterra, llavors sí).
  3. Sovint més centrada en l’àmbit poètic amb frases com “Mama, con tu gracia y salero te comes el mundo entero.” (sic)
  4. Però si una cosa tenia clara Sartre és que les seves accions només depenien d’ell i, com a resposta als Happy socks (les coloraines i dibuixets dels quals també van posar-se de moda en aquella època), va fer d’emprenedor i va crear una altra marca: els Existentialist socks. Però no van triomfar perquè, en el fons, eren els mitjons negres d’executiu de tota la vida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*
*