Robert Graves va acabar la famosa novel·la històrica Jo, Claudi durant el seu llarg retir a Deià. Tiberi Claudi va esdevenir emperador romà gràcies a la set de poder assassina d’una família que el tractava d’inútil per la seva debilitat física. Quants experts han arribat a parlar de Donald Trump i Bernie Sanders en el darrer any? De ben segur, molt més que de Hillary Clinton. Durant molt de temps, els membres de la dinastia Júlio-Clàudia tampoc hi pensaven gaire, en Claudi. La coixesa i el tartamudeig no el feien apte per a cap càrrec i va passar la millor part de la vida al marge de la política. Però l’ascens sobtat al tron després de l’onada de mort i corrupció de Calígula va ser l’esdeveniment més extraordinari que Roma havia vist des de l’assassinat de Cèsar.

Hillary Clinton és, en part, com el mirall de Claudi. Lluny de ser menystinguda, però, ha hagut de viure i sobreviure amb la mala fama de ser un policy wonk i una política implacable capaç d’apartar del seu camí qualsevol il·lús que s’hi interposés. No obstant això, aquest talent li ha fet ben poc servei; els rivals rebaixen les expectatives de triomf de Clinton i reparteixen destralades per cada errada que hagi pogut fer durant l’últim quart de segle. Si ho volem entendre, hem de fer un cop d’ull als tres factors que ocupen un lloc essencial en la manera de fer de Clinton: biografia, relació tempestuosa amb premsa sempre disposada a explotar escàndols sovint inventats, i la seva filosofia política.

Amb aquesta sèrie de tres articles –més els que hi sumarem per seguir la campanya de primàries i eleccions presidencials– volem manifestar que donem suport a Hillary Clinton i que no ens n’amaguem. Potser no hi podem votar però el resultat ens importa i ens afectarà d’una manera o altra. Clinton ha estat el polític més menyspreat i incomprès de la història recent, i, com veureu, no és pas tan insubstancial com alguns volen fer creure.


FENT HISTÒRIA. LA BIOGRAFIA DE CLINTON

La biografia és molt important a la política dels Estats Units, així que les reivindicacions de Clinton pel que fa a la igualtat de gènere es basen en la pròpia experiència. Com tota dona exitosa coneix massa bé, s’ha vist forçada a superar cada home per poder progressar. El seu currículum ja era impressionant a final dels 70: va ajudar a establir diverses organitzacions sense afany de lucre per a nens i persones amb ingressos baixos i va formar part de diversos consells d’administració. S’havia doctorat en Dret a Yale i tenia experiència com a assessora del Congrés durant el procés d’investigació del Watergate. S’havia llaurat, doncs, una carrera prometedora per si mateixa abans de convertir-se en primera dama d’Arkansas per primer cop al 1979, a 31 anys. No és gens d’estranyar que fos una bona candidata per als millors llocs de treballs en el sector privat; a diferència dels seus homòlegs masculins, Clinton va néixer en una família relativament modesta, s’ho havia guanyat i no tenia cap obligació moral de rebutjar-los. Fins i tot podríem dir que tenia el compromís real d’arribar al cim de l’escala corporativa. Al 2016, les dones encara ocupen només un 17 per cent de les 500 companyies de S&P, i això després de l’increment dels últims anys. No és gens sorprenent que una de cada deu companyies no tingui cap dona al consell d’administració.

I per què cal posar-hi tant d’èmfasi, en això? Doncs perquè en l’actual entorn polític antisistema, aquest bagatge de Clinton s’ha convertit en una rèmora. No oblidem que el cop més dur que va rebre d’Obama durant la campanya de 2008 va ser a Carolina del Nord, quan l’actual president la va acusar d’haver treballat al consell directiu de Walmart durant els anys 80. Va ser el punt més baix de la seva primera cursa per la candidatura demòcrata. Les dones joves i les feministes de la tercera onada també es mostren del tot alienes a la lluita per aconseguir eliminar les desigualtats legals i de tot tipus de la societat capitalista, predominantment heterosexual i patriarcal (enlloc de fer-la esclatar). Una lluita que va donar forma a la segona onada feminista i a la mateixa Clinton. Aquest és el motiu pel qual, malgrat la seva forta tirada entre les dones de més de 40 anys, la seva posició quant als drets de les dona no convenç les votants joves. Potser és hora que li donem un respir a Clinton: sí, va ser una advocada d’èxit i va formar part d’alguns consells d’administració. Als 70, que una dona lluités per fer-se camí en el territori ignot de les grans corporacions, també suposava una forma de lluita per a les dones.

A mesura que s’acosta a la nominació, Trump ja dispara contra Clinton. Poc després d’escombrar els rivals als estats del corredor d’Acela al 26 d’abril, va acusar Clinton de no tenir res més al seu favor que la carta femenina. Res més lluny de la veritat, però en el cas que el gènere jugués a favor de Clinton, això no hauria de comportar la més mínima objecció, ja que està legitimada per projectar-se com una triomfadora de la igualtat a causa de tots els obstacles que ha hagut de superar. Ser dona només és un actiu quan ja has arribat al cim.

Clinton no ha heretat pas la seva bona fortuna política de Trump –qui se les ha arreglat per fardar d’èxit i riquesa durant les primàries malgrat haver nascut amb un pa sota el braç–. Molts dels simpatitzants de Hillary Clinton no voten una dona. Voten una dona exitosa que ja havia trencat esquemes abans de fer-ne 25. Voten una candidata que, en oposició a Sarah Palin o Carly Fiorina, sempre ha estat conscient de la discriminació sistemàtica per qüestió de gènere (per bé que en un estil tan ben poc considerat com el dels anys 70). En efecte, ja enervava els mitjans de comunicació d’extrema dreta en negar-se a fer te i galetes. Un temps en què el major avanç per a les dones en la política dels EUA l’havia fet Geraldine Ferraro en unir-se a la campanya de Walter Mondale, que acabaria perdent les eleccions de 1984 contra Ronald Reagan per 17 punts.clinton elections 2016

 

Molts dels comentaris de l’esquerra que critiquen Clinton tenen un biaix clarament sexista. Potser els més notoris són els que consideren que no és persuasiva durant els discursos. Se n’ha dit que sona molt més convincent parlant de les petiteses domèstiques de la política. Fins i tot s’ha vist obligada a reconèixer que no és un polític nat capaç de provocar la mateixa poètica de campanya que el seu marit o Obama tan bé dominaven. En absolut. Clinton ha presentat una proposta detallada sobre els llocs de treball, o el pla d’impostos més concís de tots (com ha explicat detalladament Hank Green, el projecte de Sanders de Medicare per a tothom mai no tindria l’aprovació del Congrés). També ha demostrat que sap com fer un discurs, explicar històries amb encert i connectar emocionalment amb els votants. Quin és, doncs, el problema de Hillary Clinton? Podríem creure que ja no resulta creïble als votants perquè fa molt que ronda per la política, però ja havia estat menyspreada durant els seus primers anys a Washington.

Fins i tot podríem dir que hi ha qui creu que una dona que intenta fer un discurs electoral emocionant sembla que l’estigui fingint. No és, ni de lluny, tan ridícula com John Kasich, l’home que va intentar menjar-se un tros de pizza amb forquilla. Tampoc no ha demanat mai que l’aplaudissin, com va fer Jeb Bush. I és, definitivament, més inspiradora i agradable que Paul Tsongas o Al Gore al 2000. Fent campanya és, simplement, correcta, però per algun motiu tothom n’espera molt més que de ningú. Fins i tot s’han atrevit a criticar la seva afició a la salsa picant.

Aquestes són les raons per les quals ha captat el vot de les dones per un gran marge a tots els estats –excepte en tres–, i aquest favor de les dones la posiciona favorablement davant dels Republicans en les eleccions generals. Cal reconèixer que, enguany, els problemes de les dones són presents en campanya gràcies a Clinton. I només aquest motiu ja seria un motiu suficient per donar suport a la seva candidatura.

Llegiu la segona part de Jo, Clinton: Corrupció, premsa i mala premsa.

 

COMPARTEIX
Dion Baillargeon
Felanitxer a Madrid. Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Madrid. En sap de tot.