Llegiu la primera part de Jo, Clinton: La biografia
Molts mil·lenistes, la majoria encara als primers 20, es mostren cada cop més ofesos amb els adults, ja que creuen que fan la vista grossa amb la corrupció que, presumptament, Hillary Clinton arrossega arreu. Aquesta ombra de corrupció que tan poca acceptació té entre els votants més grans, que donen suport majoritari a Clinton, ha deixat una part dels progressistes enfadats i ofesos. Han estat implacabables en asssenyalar-ne els afers dubtosos i ha reeixit en fer transmetre el missatge, i fins i tot els Demòcrates de tota la vida s’han mostrat indiferents a la crida de Clinton.

Resulta que la majoria de votants progressites que ataquen Clinton amb casos horribles de corrupció són nouvinguts a la política, incapaços de distingir la crítica justa (no hi ha dubte que ha comès més d’un error) de les mentides. És més, semblen incapaços i reticents a posar-se a la situació lloc de qualsevol altre; si ho fessin, entendrien que els partidaris tradicionals de Clinton no tenen cap necessitat d’aixecar-se. Han estat alerta i atents al llarg de tot aquest temps. Això no és, és clar, aplicable a tots els votants i mitjans independents que han donat suport al senador rondinaire de Vermont, però sí que representa una bona part dels seus partidadors més sorollosos.

ELS CLINTON, STARR I LEWINSKY

Els majors de 45 anys han desconnectat d’aquestes acusacions perquè en són massa i fa massa temps que ronden Clinton per ser, de sobte, certes. Recorden l’exasperantment allargassada investigació que Kenneth Starr va dur a terme als 90. Originalment estava  destinada a investigar el suïcidi de l’adjunt del Consell de la Casa Blanca Vince Foster i les inversions immobiliàries opaques del governador que va succeir Clinton a Arkansas. Es va acabar convertint en una caça de bruixes sense escrúpols que només tenia la intenció de furgar i trobar algun indici prou dolent com perquè els Republicans poguessin fer una moció de censura a Bill Clinton. El millor que van trobar després de quatre anys d’asfixiar el debat polític i malgastar fons públics va ser l’afer Lewinsky.

Pocs mesos després de l’inici del primer mandat de Bill Clinton, activistes conservadors ja apostaven fort per aquesta estratègia per fer caure el president. El llibre de Patrick Mastriciana The Clinton Chronicles: An Investigation into the Alleged Criminal Activities of Bill Clinton va ajudar a escampar la infame conspiració del Body Count: Clinton havia fet assassinar diverses persones, entre les quals Vince Foster, el seu antic assessor polític, per progressar en la carrera política. Uns anys més tard, un grapat de mitges veritats i conspiracions agrupades en una borda ficció, es van fer passar com veritables draps bruts de Clinton a Primary Colors (1998).

clinton primary colors elections 2016
Primary Colors (1998) | Mike Nichols

La llista de falsetats i escàndols se’n va anar de mare i semblava interminable. S’ha arribat a dir a dir que Hillary Clinton havia estat inhabilitada i que se li havia retirat el títol d’advocada; que havia estat expulsada del comitè d’investigació del Cas Watergate per mentidera, que havia utilitzat informació privilegiada per fer una fortuna comprant i venent béns futurs de ramaderia, i que va riure quan un violador de nens va ser exculpat. Fins i tot va ser acusada d’haver facilitat els encontres sexuals de Bill Clinton i d’amenaçar les víctimes del President perquè no obrissin la boca. També va haver de suportar una comissió brutal d’onze hores sobre Benghazi que va deixar els Republicans amb ganes de sang.

Així doncs, no és estrany que Clinton sigui cada cop més reticent amb la premsa. Aquest és el motiu pel què, probablement, va decidir crear un servidor de correu propi quan ocupava la Secretaria d’Estat. No és il·legal, però com que l’FBI està duent a terme una investigació per esbrinar si es va posar en risc informació classificada, portaveus de la dreta i l’esquerra fantasegen amb la possibilitat que Clinton el fes servir per encobrir els suposats tractes amb la indústria armamentística a canvi de donacions per a la Fundació Clinton. És més, alguns dels partidaris més radicals de Sanders desitgen obertament que sigui citada a declarar en un tribunal per expulsar-la definitivament de la carrera presidencial.

L’única prova que proporcionen per mantenir aquestes difamacions són rumors i filtracions transmesos pel boca-orella, i una correlació entre les donacions a la Clinton Foundation i el nombre de llicències d’exportació durant el seu Secretariat. Uns rumors que provenen dels que asseguren que Clinton no sols va exigir el Departament d’Estat a canvi del suport a Obama, sinó que també va pactar amb l’actual President que seria la candidata demòcrata de les eleccions del 2016. Per una banda, la Fundació Clinton és una organització sense afany de lucre fundada el 2001, molt abans que Clinton pogués sospitar que es convertiria en Secretària d’Estat. No tindria cap sentit organitzar tot això si ja tenia l’ull posat a la presidència dels EUA, i molts menys per barrejar un presumpte negoci a l’ombra i els seus primers càrrecs al gabinet. De fet, al 2008 Clinton va fer grans esforços per evitar xocs entre la fundació i el càrrec públic.

I hi ha, és clar, l’altre gran tema: els diners en la política. A l’esquerra crítica li agrada airejar la llista de donants de Clinton. Com que n’ha rebut grans contribucions, té deutes amb la les companyies de gas i petroli i mai serà prou estricta amb la indústria del combustible fòssil. De fet, però, Clinton és una gran defensora de les energies renovables; com Sanders, que també ha rebut donacions del petroli. Malgrat tots els diners que les companyies asseguradores han destinat regularment a la política, això no ha impedit que Obama tirés endavant la reforma de l’atenció sanitària. L’anunci de United Health que es retira del mercat de l’assistència sanitària contradiu la suposició generalitzada que la legislació sempre està feta a mida de les grans empreses. Seria massa ingenu pensar que els diners no tenen efecte en els polítics, però per evaluar com funcionen els diners en la política i quin efecte tenen en les campanyes dels funcionaris electes, primer hem de construir un model seriós de conducta racional de l’estil dels que varen fer Morris P. Fiorina (El Congrès: fonament de l’establishment de Washington) o John H. Aldrich (Per qué hi ha partits?). No podem fer cas de totes les presumpcions que volem que siguin certes pel simple de voler fer que el nostre candidat preferit sigui l’escollit.

És cert que la sentència de 2010 del Tribunal Suprem dels EUA en el cas de Citzens United v. FEC va provocar moltes queixes perquè permetia, potencialment, que les grans empreses controlessin el sistema polític. No obstant això, vincular aquesta decisió del tribunal amb Clinton és deshonest. Cenk Uygur, fundador i presentador del canal liberal The Young Turks, va arribar a dir que Hillary Clinton estima Citizens United, posant en dubte les declaracions de la candidata en què assegurava que elegiria un membre del Tribunal Suprem que revocaria aquella decisió. Resulta, però, que dos dels  quatre jutges que van votar contra aquesta sentència de l’SCOTUS tan criticada per Bernie Sanders i Hillary Clinton van ser nomenats per Bill Clinton.

Els votants més experimentats no s’empassen fàcilment aquest discurs, que no té res a envejar a la propaganda anticlitonita amb què els mitjans de la dreta han donat suport a independents i Republicans durant els darrers 25 anys. Que tanta gent jove i tants progressistes desitgin aprofitar-se d’aquesta situació per apartar el candidat que no els agrada exagerant les diferències per expulsar-lo de la carrera per a la nominació és un dels moments més tristos que ha patit el Partit Demòcrata en els darrers 30 anys.

COMPARTEIX
Dion Baillargeon
Felanitxer a Madrid. Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Madrid. En sap de tot.