Per primer en cop en català les aventures i desventures de Tobias, drogoaddicte.
Walter Rheiner va ser un escriptor alemany nascut el de 1895 a Colònia i mort el 1925. Poeta maleït, va començar la carrera literària a setze anys. El 1917 es va mudar a Berlín, on es va convertir en una de les figures essencials de l’expressionisme literari.
Tot i que va escriure regularment poemes per a diverses revistes, Walter Rheiner sempre va viure en la misèria. Al Romanischen Café (un dels espais protagonistes de Kokain) va fer amistat amb els artistes expressionistes Iwan Goll i Theodor Däubler. També hi va conèixer el pintor Conrad Felixmüller, que il·lustraria els poemes de Rheiner publicats a la revista radical Die Aktion.
De 1918 a 1921 va viure a Dresden, on va fundar amb Felixmüller Gruppe 1917, associació d’artistes expressionistes en què també va participar Otto Dix. Gràcies al poeta Heinar Schilling va publicar a Dresden bona part de la seva obra.

Walter Rheiner Kokain cocaïna Berlin

Tornat a Berlín, l’addicció a la morfina i l’heroïna va empitjorar i la dona el va abandonar. La qualitat artística de Walter Rheiner havia minvat i ja gairebé no escrivia. Per sobreviure i aconseguir droga, pidolava sovint als cafès de Berlín. Va morir d’una sobredosi de morfina en un alberg infecte de Kantstraße. Conrad Felixmüller, devastat, va immortalitzar-lo a Der Tod des Dichters Walter Rheiner, un dels quadres més coneguts de l’expressionisme pictòric.
Kokain, publicada el 1918, presenta una mena d’alter ego de Rheiner, un escriptor que es passeja per una Berlín de mal somni a la recerca d’inspiració i diners per a picar-se una altra dosi de droga. Setmanalment publicarem un nou capítol de les desventures de Tobias, un retrat paranoic de la drogodependència i la vida bohèmia i miserable del Berlín a l’inici del segle XX. És la primera traducció al català que es publica de l’obra de Walter Rheiner. Aquí podeu llegir l’original en alemany.

KOKAIN

Vés al capítol: I II III IV

CAPÍTOL I

La nit cobria els arbres que resseguien l’avinguda i degotava sobre les espatlles de Tobias, que s’obria camí entre el brogit de les branques. Feia gairebé dues hores que vagarejava amunt i avall.
El rellotge del carrer —el fantasma de bronze a la cruïlla— havia anunciat que eren quarts d’onze. Mentre el vespre d’estiu moria lentament, desfent-se en les ombres més delicades rere el buc sempre gris de la Gedächtniskirche, Tobias se sentia atordit i desgavellat per l’obscura ansietat que sempre el fiblava i que empitjorava tan aviat com intentava escapar-se’n o ofegar-la en el bullici sorollós del cafè, aquell lloc miserable amb setis de pelfa vermella i histriònics clients de sang freda que hi interpretaven vides irreals; vides tan acolorides com els cromos que es regalen als nens. Com tants altres cops, ara s’hi dirigia per fugir del suau sol d’estiu que es fonia sota el cel baix, el sol que amenaçava fer tornar l’ansietat en bogeria.
Però l’ansietat sempre l’acabava vencent i li feia detestar qualsevol lloc que li passés pel cap —tant si era la seva habitació moblada, el cafè o els amplis espais dels carrers i les places. Se n’havia anat sobresaltat quan el vespre ja vessava llòbrecs feixos blaus sobre els caps dels passejants. Era de nit ja. L’asfalt va pampalluguejar: un cotxe havia rondinat. La música dolça que s’escapolia dels jardins del cafè el va amarar mentre suraven per l’aire fragments de conversa. Es va trobar al bell mig d’un efluvi constant i llampant de dames distingides i cavallers discrets, un flux perpetu de cotxes i carruatges jocosos: l’agredolça cançó vespertina d’una ciutat tenebrosa que sabia com viure a la seva.

I ell, sabia com viure? Com vivia? S’aturà encegat al llindar de la plaça, atabalat pel doll de llums i sons, i va reflexionar, abrupte. Certament, no vivia la mena de vida superficial dels vestits de colors llampants, els cotxes resplendents, les màscares rialleres que li passaven a la vora. Així doncs, com vivia?

Fet i fet, què feia? Als matins es llevava a les deu o a les onze, o fins i tot ja a migdia, i execrava la seva cambra, els seus llibres, la seva roba, i a ell mateix? La constatació diària que no tenia diners i el problema de com aconseguir-ne —d’un conegut o d’un estrany, per qualsevol mitjà, tant li feia. Odiava aquesta fam que sentia cada matí; odiava l’enganxada diària pel lloguer amb la vella mestressa. I fugia indolent de casa, aquella casa que l’anguniejava tant com el llarguíssim i interminable carrer que duia el nom altiu del gran filòsof que un cop havia llegit i que s’afigurava com un pare que branda el garrot. La mala consciència amb què pidolava diners al cafè o als despatxos dels editors malhumorats, que li escopien a la cara el fum del cigar i el despatxaven amb menysteniment; aquesta niciesa, aquest repugnant ressentiment que hi intuïa, el feia sentir ferit pels homes amb aplom, vestit decent i aspecte satisfet. Llavors, arribava la nit, la gran maledicció que l’arrapava i que alliberava la diabòlica angoixa que el feia giravoltar com una baldufa. Els ocells piulen —i s’encarava a l’ineludible destí, com si se li hagués encarnat al davant, tot mostrant-li el camí amb la mà ferma: Som-hi!

I així ho va fer. Un dia rere l’altre: abans-d’ahir, ahir i avui. No hi havia escapatòria. Bé, la mort, o potser —amb sort— alguna cosa el sobreprendria tard o d’hora. Va continuar caminant fins que… Exacte! Com sempre, s’hi havia quedat palplantat, aferrat.
Torn nocturn de la farmàcia. Va fer sonar el timbre i va esperar.

Es va encendre el llum; la finestreta era oberta. El farmacèutic hi va treure el cap calb.
—Doctor…
—Ah, altre cop vostè? No podia haver vingut més d’hora?
—Disculpi’m, si us plau. Havia…
Però el glabre ja s’havia esfumat.
Sí, què havia fet ell? S’havia esbatussat com gairebé cada vespre i, com de costum, havia perdut. I el món havia arronsat les espatlles.
El farmacèutic va reaparèixer:
—Tres marcs amb cinquanta.
—Però no tinc tants diners — va somiquejar Tobias.
—Bé, d’acord — va dir el farmacèutic. —El fiaré un altre cop però, ai!, pobre de vostè si no em paga. Se’n recordarà.
—Moltes gràcies — va murmurejar Tobias. —Bon vespre.

Totes les preocupacions, tots els pensaments, totes les afliccions i tots els dubtes s’havien esfumat, ara que tenia la poció eterna, una ampolleta hexagonal que estrenyia entre les mans com qui combrega. Ell mateix era la vida i el seu cor eclipsava el món.

Al cafè, al bany, es va picar tres cops l’un darrere l’altre i es va desar l’ampolla i la xeringa a la butxaqueta dels pantalons.
Ara se sentia lliure i gràcil, juganer, com un déu jove. Va entrar radiant a la cafeteria i somreia a les noies i arrufava el nas als senyors elegants. En un girar d’ulls, ja volava com Ícar, la divinitat adolescent, tot rient i flotant pel sostre, davallant amb cançons als dossers dels jardins i, ja fora del cafè, es va enlairar fent giragonses amb les estrelles refulgents.



CAPÍTOL II

Balandrejant sobre una taula de marbre lluent, es fongué entre els homes i les dones que xerraven. Va demanar al cambrer i es va encendre una d’aquelles cigarretes rasposes que tant l’acompanyaven en la joia i el desconsol.

Quan alçà la vista a través del fum olorós que li rajava de la boca va veure la nit amenaçadora, aquella nit, la seva nit, esmicolant amb el puny negre els minuts breus de serena embriaguesa, avançant inexorable amb un nou i tètric turment que, com una sonsònia perpètua, el mortificaria d’ara endavant. Què havia desfigurat les cares de davant seu, a l’altre costat de la taula, que fins fa poc reien? Què volien dir les mirades amonestadores que ara tots li etzibaven?

Veus? Ara feien colla i en maldeien.

Escoltava atent… Heus-la aquí! Clarament algú havia pronunciat la paraula, la paraula fatal que s’alçava sobre les seves nits i que l’esbocinava com una màquina de so implacable: –Co-ca-ï-na!… Co-ca-ï-na! El tallava bocí a bocí fins que l’hauria esmicolat del tot.

El pànic havia envaït els ulls de Tobias. Allà, havia sentit dir a un home de manera inconfusible: Aquest monstre cada nit s’afarta de cocaïna. El cor li bategava com un tambor salvatge, alguna cosa li escanyava el coll xop i agarrotat, una mà espectral li feia esborrifar els cabells i una suor freda li va recórrer l’espinada.

Aixeca’t! Fora d’aquí! Amenaçat pels assots i espetecs d’un gran fuet, va pagar amb les mans tremoloses, s’aixecà trontollant, estupefacte, i fugí d’aquella olla bullent.

Se’n va anar cames ajudeu-me mirant enrere però ja l’havia clissat tothom: se’n reien i l’assenyalaven. Un home gras, caravermell, es colpejà la cuixa tot cargolant-se de riure i es tornà a compondre, a punt de deixar-se anar i de caure de cul. Horrible! La porta giratòria el va escopir enfora, al carrer. Però ni tan sols aquí trobà repòs.

La gent s’aturava i l’escrutava. Uns passejants inofensius van girar el cap i esperaven que Tobias s’acostés per poder-lo veure millor, més de prop. Aquí no s’hi podia quedar! Va córrer cap a l’estació per Joachimsthaler Straße arrecerat a les cases: amb cada aparador que el ruixava de llum l’esglaiava la despulla d’una bèstia ferida.

Quina sortida tenia ara que fins i tot Déu l’escridassava amb menyspreu des dels núvols nocturns i els arcàngels sacsejaven els punys ferris escampant drings pels carrers? Què li quedava sinó el verí beneït que duia a la butxaca?

Les llàgrimes li brollaven de la gola mentre s’encauava al vestíbul de l’estació per entrar, altre cop, als vàters; ell, el client habitual, ell, la panerola pestilent, l’escarabat merdisser. Allí, com la piuladissa dels ocells melosos al capvespre, els guardes de l’estació van fer sonar el xiulet. De sobte, la portella de la taquilla es va obrir i tothom l’escodrinyà, a ell, l’home que sortia tremolant dels lavabos com un borratxo. Es tancà en un dels cubicles. Quina mena de vida era aquesta? La vida d’un cadàver! Oh, amat i odiat verí, cocaïna, cocaïna: la màquina l’esquarterava, xerric-xerrac, xerric-xerrac, ara un altre bocí.

Amunt, un tren va irrompre a l’estació com un llamp. Ha de ser l’Exprés de la Riviera, pensà Tobias. Sí: ribes blaves, l’aleteig dels coloms, pins, camps de tarongers i Santa Margherita, la muntanya celestial… Es va punxar dos cops, una xeringada a cada cuixa.

I es calmà, tan sols un instant… La Riviera, va pensar, la Riviera, Santa Margherita…

Llavors pregà, mussitant: Si us plau, Déu estimat, sagrada Excel·lència, feu que mori silenciosament amb la pròxima picada!

Quan sortia dels lavabos, l’enorme espai de voltes de l’estació va retrunyir. El rellotge l’amenaçava amb un dit alçat: era mitjanit. A l’entrada de l’estació hi havia un trànsit eixordador. Els esgarips d’una horda satànica li burxaven l’orella mentre s’esmunyia a través de la multitud (aparent) i se sentia avergonyit, nu.

I aquesta bandada burleta i cruel, no tenia res més a fer que aplegar-se a l’estació i emboscar-lo a mitjanit per gaudir de l’espectacle –com ell, el cocaïnòman, havia sortit reptant de la claveguera amb la camisa arrapada als braços i les cames sagnants? Maleïts! Maleïts siguin els seus vestits cridaners! I això, no són taques de sang?

Va humitejar-se les puntes dels dits per llustrar-se les llànties.

En sortir volia submergir-se en l’enrenou del carrer, però, de cop i volta, vacil·là, girà cua i es va amagar sota el pont del tren.



CAPÍTOL III

Hi havia dues dones a la cantonada del davant de la sortida de l’estació. Tobias esbufegà en veure-les: per quins set sous havien vingut? Mare i germana. No haurien de ser a Colònia?

És clar que hi havien de ser! Però vés a saber. Tal vegada les havia telegrafiades el cap de l’estació perquè presenciessin l’amena obra que el seu fill i germà oferia cada nit al públic de Berlín Oest; una tragicomèdia anomenada El príncep de la claveguera o Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?, un espectacle sens dubte més barat i interessant que no els del Palast o el Teatre Nelson.

S’estaven a la cantonada sota la despietada llum blavosa dels fanals d’arc; duien vestits que els voletejaven sobre el cos. Va sentir un soroll, com si els xerriquessin els ossos. Que potser eren els seus? Li tremolaven els genolls, i també les mans. Era tan escanyolit! Mirant per entre els dits, els llums li van semblar llunes fredes, voladisses i enjogassades que davallaven dels fanals amb un buf suau i s’esberlaven a l’asfalt.

Les dues figures femenines restaven immòbils. Ho sabia! Feien l’orni però no li treien ull!

Germaneta rossa, estimada Dotz, per què no em deixes en pau? I vós, senyora Sch…, Eveline o Ernestin –o com sigui que es pronuncia el vostre cognom–, mare estimada, un altre cop m’estaloneu? I tan lluny de casa! Des dels confins d’Alemanya fins a Berlín només per atemorir el fill perdut. Que digne… El vostre amor de mare és tres cops digne! Però què diantre feu palplantades aquí? Quines carotes!

Un rampell li va recórrer el cervell encès, va fer el cor fort: la sang li bullia. Va voler acostar-se a les dues siluetes travessant la sortida de l’estació que abocava al carrer una escalinata ornada amb llums elegants, però una turba fosca va brotar de la boca del metro i el va envoltar ràpidament. Els crits l’agullonaven de nou. Bufegant, s’esmunyí d’aquesta nova amenaça i es dirigí a la cantonada on s’esperaven les dones.

Esperar? Esperar? Només hi va veure dos cartells negres i daurats que el sotjaven impúdicament. No hi havia cap dona… No hi havia ningú. Bé, tot just un gos miserable que es refregava lentament a la cantonada i hi orinava.

Els pulmons se li feien feixucs, sentia com se li ensutzien i envellutaven. Tobias es va arrossegar fins al portal d’una casa, s’arromangà la camisa i, mig mort de por de ser descobert, es va injectar una nova dosi de cocaïna.



CAPÍTOL IV

Guaita, per un moment, les estrelles ja no tremolen. Verí, verí sagrat! Tobias el sentia, veia el dimoni assetjador, tan terrible com afable, allà lluny, sota el cel nocturn. I aleshores ho va comprendre tot i xiuxiuejà enlaire, al firmament: “Ets la mort, la glòria i la vida. Cap déu no et supera!”

Retornà al carrer.

A la cruïlla de Kurfürstendamm entrà als banys públics, il·luminats de verd. Un vell s’hi agençava la roba; Tobias es ficà en un cubicle, disposat a orinar. Se sentia observat i es palpava el vestit vanament, no podia estar-se quiet. Es tombà i entrà en un altre compartiment. Va escorcollar cada butxaca del vestit buscant a les palpentes l’ampolleta i la xeringa fins que, finalment, esmaperdut, va mirar l’home que havia acabat feia estona i l’escrutava amb desdeny.

Quan per fi se’n va anar, Tobias va recaure en l’absolut desassossec. Valga’m Déu! Segur que era un detectiu, un inspector de sanitat, o fins i tot l’emissari de la mare, que abans havia topat i ara s’amagava!

Durant uns minuts, Tobias restà impotent en aquella pútida cambra octogonal on l’aigua llefiscosa regalimava tamborinant a la paret com si volgués escopir-li.

Segur que eren fora, en silenci, encerclant, acordonant els urinaris. El dring de les manilles, la camisa de força a punt. Se li va fer un nus a la gola, la secor la hi punxava. La set! La set! … Al llindar de la follia i tement el pitjor, sortí de la cabina i tornà al carrer trontollant.

El va sorprendre no trobar-hi ningú esperant-lo. Però allí (els ulls li sortien de les òrbites, terroritzat), allí hi havia el vell, i el vell va xiular… Va xiular fort, un cop, un altre!

Aturi’s! Aturi’s! Tobias va córrer cap a ell. Tremolós, es va treure el barret i s’hi va adreçar panteixant: “Senyor, que la meva excitació no us preocupi! He tingut una experiència terrible! Creieu-me, us ho asseguro, de debò: no sóc boig! Encara no! Tampoc no estic borratxo ni drogat! Creieu-me! No feu sonar el xiulet, no aviseu la vostra gent! Deixeu que me’n vagi!

Desconcertat, l’home l’escodrinyà de cap a peus, reculà i li digué: “Què voleu dir?” No us entenc. Amb vós què hi tinc a veure? Xiulo el meu gos.”

I va tornar a xiular. Un pastor de pèl fosc s’acostà corrent i saltà sobre el seu amo tot remenant la cua.

Perdoneu-me, mormolà Tobias, i s’esfumà ràpidament. Segur que era una trampa! Oh, havia vist una mirada furtiva en els ulls de l’home. Havia de buscar un lloc segur.

Tobias se’n tornà a Kaiserallee i corregué durant una bona estona sota els arbres fins a treure el fetge per la boca. S’aturà i mirà al seu voltant. Era negra nit i no quedava ningú per veure. El rellotge marcava dos quarts d’onze.

© TRADUCCIÓ DE J. ARGENTÓ RASET
COMPARTEIX
GUIC
Revista digital de cultura.