LA GRAN TRANSFORMACIÓ DEL LABORISME

Es podria dir que l’11 d’octubre de 1974 va ser un dia fred a la City de Londres només mirant les cares de la gent que s’aplegava al voltant de la reportera de la BBC Esther Rantzen, tots abillats amb abrics gruixuts, i amb l’alè glaçat. El govern britànic havia convocat eleccions per segona vegada en un any, i aquell matí Rantzen va ser l’enviada a cobrir les reaccions d’aquest districte tan descontent amb els resultats. Per bé que encara que només es podia basar en les enquestes, ja que els resultats definitius no se sabrien fins després d’una interminable nit de recompte, es va fer evident que el laborisme encapçalat per Harold Wilson aconseguiria una petita majoria parlamentària.

Malgrat tota la decepció reprimida que amb prou feines podia amagar, el jove i primfilat treballador del districte financer a qui Rantzen va preguntar sobre les eleccions semblava consolar-se amb l’ajustada victòria laborista. “Bé, amb una majoria més petita, cosa que sembla probable, el Labour no podrà imposar a la City un programa extremista que podria ser molt perjudicial per a la City”, va dir amb veu força apocada.

Llavors, la reportera es va adreçar a una dona d’edad avançada, mudada amb un vestit blau impecable, que afirmava que era l’encarregada del departament de neteja de la borsa.  Li va preguntar si, darrerament, havia vist cares tristes. “Molt tristes, molt tristes”, li va dir la senyora, “sembla que vagin a un funeral”. Aparentment bocabadada per un comentari tan extemporani, la periodista va continuar:

-Li pregunten sovint la seva opinió?

-No gaire. Però crec que es nota quina opinió en tinc, i també sé la seva opinió per la cara que posen.

Decidida d’animar una mica el normalment tediós noticiari electoral del matí, Rantzen no va poder resistir preguntar-li a la senyora què n’opinava de les eleccions. “M’entristeix pensar que els laboristes han guanyat, perquè m’agradaria veure la City més contenta. I no estan gens contents, és bastant desolador”, va reconèixer sacsejant subtilment el cap. Tot i exagerades, aquestes declaracions no eren aleshores tan marginals com podríem pensar. Al llarg de tota la nit electoral, havia resultat palpable la indignació conservadora en contra un suposat assalt laborista a l’economia nacional.

Una mica després, un Harold Wilson esgotat va anar a celebrar la victòria a Transport House, el típic local atrotinat que allotjava la seu del partit laborista. Un grup de militants que atepeïen una sala bruta, entre taules plegables amb sandvitxos i cafeteres, aclamaven el seu líder un cop més. Malgrat que aquesta quarta victòria el convertia possiblement en un dels primers ministres més exitosos de la història britànica, Wilson no es va permetre cap discurs exultant. Ben al contrari, va donar les gràcies humilment als votants, prometent que es posaria a treballar. Això va ser tot. Res d’espectacles visuals, de música o de posades en escena. Res de res.

A la vista de tot això podríem pensar que Wilson tenia quelcom de polític radical, ja que partits d’extrema esquerra han suscitat recentment preocupacions semblants sobre la seva política econòmica. Aquella espècie de celebració sense cap gràcia ni encís també ens podria recordar les campanyes poc professionals i maldestres que avui dia es relacionen amb partits antisistema. Però res més allunyat de la veritat: Wilson no era més que un pragmàtic que tenia com a principals preocupacions la unitat del partit i la solidesa de les seves polítiques.

Dotat d’una ment àgil i analítica, es va convertir en un dels professors associats més joves d’Oxford a 21 anys, i es va graduar primer de promoció en història i economia. Una gesta inaudita fins aleshores. Com ell mateix va dir, era un optimista, però un optimista que duu impermeable. No era res semblant a un somniador, utòpic o extremista.

Amb l’anomenada revolució tatcheriana encara per arribar, allò que els homes de negocis de la City desitjaven no eren programes de privatització i desregulació, sinó la reelecció del govern d’Edward Heath, amb una política fiscal expansionista que havia abocat grans quantitats de diners al mercat borsari. Cosa que els havia permès obtenir grans beneficis a inicis dels setanta. Després de fer-se de nou amb el poder el febrer de 1974, Wilson va haver d’afrontar la consegüent inflació de dos dígits i negociar amb els sindicats preus i salaris. Malgrat haver estat fortament criticat per haver devalut la lliura el 1967 i tot el desgavell econòmic que estava arrostrant, Wilson fou capaç de transmetre una imatge de competència intel·lectual i astúcia política. Ell era la persona al cap, capaç de donar mil voltes a qualsevol i de liderar un partit que proposava polítiques difícils i serioses.

Tot i que poden semblar anecdòtiques, aquestes situacions que hem descrit revelen, no obstant, els canvis soferts pel laborisme al llarg de les tres últimes dècades, i com el seu electorat s’ha anat transformant. Després de la curta victòria de 1974, el partit laborista no tornaria a guanyar les eleccions en 23 anys. Com és possible que el partit capaç de resistir els convulsos anys seixanta i setanta fos relegat després a l’oposició durant una tota una generació?

RICHARD BRANSON: EL NOU LABORISME

El 1997, els conservadors van ser pràcticament obliterats a les urnes, i el partit laborista va aconseguir la seva majoria parlamentària més àmplia. Però el partit de Blair semblava molt llunyà d’aquell que havien liderat Clement Atlee, Harold Wison i James Callaghan. Aquells agents de borsa disgustats pels excessos del laborisme havien deixat pas al bilionari Richard Branson, que durant la nit electoral va aparèixer a la televisió per elogiar les polítiques de lliure mercat dels laboristes.

“Podria haver o no haver votar per ells, però com he dit en les últimes dos o tres setmanes, hi ha moltes de les seves polítiques que són correctes, mentre que les dels conservadors no ho són. Crec que els tories la van encertar amb coses com les privatitzacions. Crec que en assumptes d’educació, ja saps, intentar que la gent o els nens no comencin a fumar, o tratar de fer servir una part dels diners de la loteria per a la salut i l’educació… hi ha una llarga llista de coses en què crec que els laboristes l’han encertat i m’encantaria ajudar-los a aconseguir el suport suficient”. I esperonat per una reportera perquè continuïi amb l’exaltació del nou laborisme:

“Crec que tot el que han dit durant aquesta campanya està molt bé. Vull dir, han parlat d’un govern favorable a la competència. Practicaran polítiques procompetitives, fins i tot més que les dels conservadors, i no canviaran algunes de les idees més radicals dels conservadors que crec que han estat bones per aquest país”.

CHAMPAGNE SOCIALISTS

Ara, no només un govern laborista era clarament benvingut per la gent adinerada, sinó que les mateixes celebracions electorals projectaven una actitud completament diferent. Tota la sòbria i planera parafernàlia laborista havia estat reemplaçada per música i focs artificials. De fet, és significatiu com un dels moments més recordats de la nit electoral retransmesa per la BBC és la incapacitat de Ken Follett d’obrir una ampolla de xampany, mentre el presentador David Dimbleby no podia parar de riure.

Però per entendre com es va produir tot aquest canvi tan sorprenent, haurem d’analitzar les conseqüències de la derrota laborista de 1979. Properament.

Aquest és el primer d’una sèrie d’articles que indaguen la història recent del laborisme britànic i el lideratge polític. Conclourem amb algunes consideracions sobre si és probable que els nous líders polítics que ara busquen accedir al poder poden aconseguir cohesionar la societat al seu voltant.

COMPARTEIX
Dion Baillargeon
Felanitxer a Madrid. Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Madrid. En sap de tot.