Llegiu Obres poc conegudes de la literatura universal | vol. 1El manual d’instruccions de l’IKEA de Julio Cortázar.

El lampista de Franz Kafka

De tots és conegut que Max Brod va desobeir Franz Kafka quan li va demanar cremar tots els seus llibres, fent un gran favor a la història de la literatura universal i, de passada, a totes les persones que fan servir indiscriminament la paraula kafkià per a qualsevol cosa1, des d’un partit del Barça fins a no trobar roba de la teva talla al Zara. El que no tothom sap, però, és que va haver-hi un llibre que no va córrer la mateixa sort que els altres: és el llibre titulat El lampista. Els motius d’aquest tracte diferencial no es coneixen del cert, però sembla que tenen a veure amb el fet que el cunyat de Max Brod era lampista (i, a més a més, es guanyava molt bé la vida).

Recuperat afortunadament fa poc, trobem en aquesta obra inèdita la majoria de trets que han caracteritzat l’obra de Kafka: la lluita de l’home contra el sistema, un sentit de l’humor basat en l’absurd i l’abandonament de tota esperança en relació a la raça humana (i en particular en relació al gremi dels lampistes).

L’acció de novel·la –perquè és una novel·la, o nouvelle com es diu en ocasions: la diferència entre aquest dos gèneres literaris em costa tant d’entendre com la diferència entre un gastro-bar i un restaurant– comença quan al protagonista, anomenat Q, se li espatlla l’escalfador. Durant les primeres cent pàgines s’explica com el personatge prova de posar-se en contacte amb el servei de garantia de l’escalfador (que, a més a més, és d’una marca barata perquè Q no té prou diners per comprar-se una marca alemanya com Déu mana). Per fer-ho, es veu obligat a superar una sèrie d’obstacles insalvables com que li agafin el telèfon, l’atenguin en el seu idioma o suportar la melodia ‘Per a Elisa’ eternament. I quan, un dia, aconsegueix accedir a una telefonista, li demanen un número de referència que no té en aquell moment a l’abast (el va deixar en un lloc de la cuina, no sap on) i ha de tornar a trucar-hi més endavant.

Finalment, després d’un vaivé d’informacions vagues i contradictòries, Q aconsegueix enraonar amb un tècnic. De l’emoció, el cor li fa un salt. Però llavors la història fa un gir inesperat. Després d’escoltar-lo amb desídia i gelor com si li estigués demanant que sacrifiqués una de les seves filles o alguna cosa pitjor, el tècnic li diu que no pot fer-hi res i que parli amb l’instal·lador.

Aquí és quan realment comença l’aventura!2

S’inicia un viatge laberíntic per un seguit de trucades fora de l’horari comercial (de 10 a 1 del migdia, però és mentida, perquè de vegades truca a les 11 i no hi ha ningú), missatges desesperats al contestador d’una bústia de veu, intercanvis de whatsapps amb informacions que es veu obligat a repetir mil vegades perquè no han estat desades anteriorment i, fins i tot, algun breu parlament amb una secretària que li diu que el tècnic ara està fent un encàrrec en un altre lloc i el trucarà més endavant. Però, evidentment, no el truca mai i el desassossec es fa insoportable. En aquest punt, l’escriptor txec3 incorpora una reflexió sobre per què els lampistes son l’única professió que es permeten el luxe de no tornar una trucada al client; s’imagina si ell fes el mateix a l’oficina on treballa abnegadament quan el seu cap li truca o un metge quan un pacient té un atac de cor; no diguem ja quan un autònom té una oferta de feina.] Després d’un temps que posa de manifest la impossibilitat de comunicació entre els èssers humans (i la capacitat dels lampistes per anar a esmorzar diversos cops al dia) R –perdó, vull dir Q– decideix renunciar al servei de garantia de l’electrodomèstic i pagar de la seva butxaca un altre tècnic: Hermanos Häsek y asociados. Sembla que s’obre un raig d’esperança per a Ramon (perdó Q) quan aquest tècnic li arregla, però poc després el fat torna a actuar i l’escalfador s’espatlla un altre cop, ara amb un degoteig incessant d’aigua. Evidentment, truca al lampista i i el lampista li diu que no pot fer-hi res i que, si té algun problema, es posi en contacte amb la marca. De manera que ha de tornar a iniciar la roda un altre cop.

–No hi ha cap altra solució?– li demana, gairebé implora, Ramon Pardina.

–Sí. Compri’s un escalfador més car.

Però ell no se’l pot comprar perquè s’ha gastat tots els diners en aquesta reparació que no li ha reparat res4. Finalment, Q (sí, això, Q), atrapat en aquest laberint infinit i fart de no poder dutxar-se amb aigua calenta (a sobre és hivern, i l’hivern de Praga no és com el d’aquí, que a tot estirar t’has de posar una rebequeta) acaba llevant-se la vida. Sembla que la desgràcia no pot anar a més, però, en una última jugada macabra del destí, li arriba una factura d’aigua d’un ronyó i mig que ha de pagar la seva família traient-ho dels diners destinats pel funeral, que acaba sent una cerimònia discreta amb una caixa de cartró.

I fins aquí aquesta obra inèdita. Un altre dia parlarem d’una altra obra de joventut que l’escriptor va haver de fer per guanyar-se la vida: els horòscops de Franz Kafka.
Spòiler
: el futur de tots els signes li semblava una merda.

PD: Quaselvol coincidència de la història amb un cas real i amb els p*** que han vingut a casa meva és pura coincidència.

  1. Foc etern per a ells!
  2. Si per aventura entenem una sèrie de tràmits burocràtics que farien domir un lector amatent de l’enciclopèdia.
  3. De Txèquia, no txèic de Tarragona, rotllo què passa xeic.
  4. Fins i tot va pitjor que al principi.
Ramon Pardina
He estat guionista a programes de televisió com Buenafuente, En el aire con Andreu Buenafunte, Polònia, Crackòvia, El Gran Dictat o El foraster. També he estat guionista i col·laborador de ràdio al Versió Estiu i al Via Lliure de RAC1. I he escrit els llibres de relats "La novel·la que no he escrit mai" (Premi Miquel Àngel Riera de narrativa breu 2005), "El jugador de futbolí que volia córrer la banda" (Premi Joan Santamaria 2007), "L'home més feliç del món" (Premis Recull Joaquim Ruyra 2010) i, darrerament, "El club dels homes amb bigoti".