mad max fury road

De Mad Max: Fury Road se n’ha escrit tant que la pel·lícula de George Miller s’ha acabat convertint en un abocador descontrolat de les teories més estúpides. La bajanada més gran que se n’ha dit és que es tracta d’una de les grans pel·lícules feministes del nostres temps. El motiu que argüeixen aquestes crítiques i ressenyes, pròpies d’un relat condescendent, calçasses, és que mai fins ara un film d’acció de tals proporcions no havia estat protagonitzat per una dona: una dona que no accepta ordres de cap home, que atempta contra el patriarcat i que lluita per l’alliberament de dones guapes i febles, recloses en un harem del líder d’una secta ultraviolenta.

Com en tota pel·lícula, tothom hi veu allò que hi vol veure i el director apunta una intenció i és l’espectador qui la comparteix, l’equivoca o l’amplifica. Així doncs, Mad Max: Fury Road és una pel·lícula feminista? No. És una pel·lícula protagonitzada per una dona, que s’atreveix a traspassar el protagonisme a un personatge que no és Max Rockatansky. Perquè aquest és el gran risc que pren George Miller, també guionista: que després d’anys d’esperar el seu retorn, Mad Max no sigui més que mera comparsa d’un altre personatge. El guió va ser revisat per Eve Ensler, autora d’Els monòlegs de la vagina, cosa que diu molt de la presumta subtilesa del text dirigit per Miller.

Tot plegat, és una operació de màrqueting posterior a la producció de la pel·lícula destinada a aquells que s’empassen qualsevol campanya i satisfan a la vegada un ínfim interès contestatari. La manca d’idees del cinema d’entreteniment no es tradueix només en la revisitació contínua de clàssics contemporanis, amb remakes i segones i terceres parts, sinó que també passa per fer passar per noves les victòries socials que havia anat aconseguint el cinema. Com fa, molt sàviament, Mad Max.

Les objeccions que s’hi poden fer són òbvies però cal no oblidar-les. Charlize Theron n’és la protagonista i durant l’estrena a Cannes també en va ser el focus d’atenció, no perquè hagués esdevingut de sobte la nova musa del feminisme sinó perquè és la típica actriu que és objecte de totes les mirades i portades i que fa un esforç sobrefemení per fer un paper normalment destinat a un home.

Mad Max està protagonitzada per una dona, sí. I la seva màxima reivindicació feminista és dir que una dona pot agafar un fusell tan bé com un home, que pot tenir ideals pels quals lluitar a cops de puny com faria un home, que una dona pot liderar una pel·lícula d’acció i no per això ha de deixar entreveure en cap moment la feblesa física que, segons la pel·lícula, és pròpia de les dones. És per això que Charlize Theron, potser l’ideal de dona model passada a actriu, té un braç amputat, porta els cabells rapats i va abillada com un home qualsevol de postapocalipsi: una dona moderna, activa i competent només ho serà en funció de la capacitat d’amputar el que tradicionalment la fa dona. I en el cas de Furiosa, tenim el consol que a sota de tanta pols, brutícia i fortor hi tenim Charlize Theron, actriu que al festival de Cannes, i per sortir a les portades de tot diari generalista, recupera magnificent la condició de dona de tota la vida mentre solta llagoteries feministes per als titulars.

És paradigmàtica aquesta entrevista que publicava La Vanguardia a la protagonista absoluta de Mad Max. De les cinc preguntes publicades, quatre versen sobre la transformació física que va haver de patir Theron per a fer el paper d’Imperator Furiosa, això és, per a masculinitzar-se. Responent a la cinquena pregunta, en què l’entrevistador compra el fet que la pel·lícula té algun tipus de missatge feminista, Theron insinua que una dona de veritat ha de ser poderosa -físicament.

Breu apunt sobre el festival de Cannes estretament relacionat amb Mad Max. L’anècdota més comentada d’aquesta passada edició va ser que en diverses gales no s’hi va deixar entrar les dones que no duien sabates de taló alt. El cas de Valeria Richter, amb una cama amputada, va ser el més sonat. La majoria de mitjans que se’n van fer ressò van criticar aquesta decisió però van destacar que l’organització no havia tingut en compte que aquestes dones tenien problemes a les cames i als peus que no els permetien dur sabates tan incòmodes. S’assumia, doncs, que les dones tenen l’obligació d’anar amb sabates de taló i que només un impediment físic és excusa per no dur-les.

Sens dubte, però, el que resulta més ofensiu d’aquesta teoria suposadament feminista és la poquíssima memòria que demostren els crítics, principalment homes, que la defensen, que ens volen fer creure que les pel·lícules són feministes perquè ara les dones hi fan coses d’homes ben homes.

MAD MAX, DONES I HEROÏNES VÀRIES

Recordeu Alien? No és la tinent Ripley la icona de l’heroïna d’acció? Mirant molt més enrere, no és Scarlett O’Hara, malgrat ser el personatge d’un temps molt diferent, una dona que agafa les regnes de la seva família i que ho fa tot per tirar endavant?
O La Reina Cristina de Suècia de Rouben Mamoulian, en què Greta Garbo és reina i l’únic subjecte actiu i que importa de les seves relacions amoroses? I la Greta Garbo de Ninotchka?

I els retrats femenins de William Wyler? La Bette Davis encetant a trets The Letter? I les dones enamorades de The Children’s Hour? I la Clèopatra de Taylor i Mankiewicz?
A La nit del caçador les dones hi són ximples, i justament per això resulta alliçonadora. Ara, l’abnegada i pàmfila Shelley Winters de l’obra mestra de Charles Laughton es convertiria al Bloody Mama de Roger Corman en mare de família, cap de banda de criminals i icònica imatge de dona amb escopeta i punteria.
I Joan Crawford a Johnny Guitar? Marlene Dietrich a Rancho Notorious o Barbara Stanwyck a Forty Guns?
Tampoc no ens podem oblidar dels melodrames de Douglas Sirk, amb Imitation of Life al capdavant, al·legat anti-racista i, aquest sí, feminista. O els retrats de dones de Fassbinder.
No lluita millor que ningú contra la pena de mort la Susan Hayward de I want to live!?
I Frozen?

Les victòries del feminisme no les hauria de determinar cap campanya masclista que sols associa el progrés de la dona amb el seu acostament a l’ideal femení fet a gust dels homes.

Dient i empassant-nos que Mad Max: Fury Road és una pel·lícula feminista oblidem tots els passos que ha fet el cinema per demostrar, perquè encara fa falta, que una dona pot ser la protagonista de tot, sigui forta, feble, tova o dura, sense la necessitat de ser la còpia d’un home idealitzat pel mateix mascle. El feminisme en el cinema no hauria d’estar en la subversió dels rols que tradicionalment atorguem a homes i dones, perquè això no fa més que enquistar-los. El més revolucionari que podem fer ara mateix és fer un cop d’ull a la cartellera i mirar quantes pel·lícules són dirigides per dones. També hi ajudaria deixar de preguntar-nos què és una pel·lícula per a dones.

COMPARTEIX
Argentó Raset
L'editor de GUIC. Periodista i locutor sempre a la recerca de feina. També faig fotos, recito poemes, miro massa pel·lícules i tinc el cap a Berlín.