El manifest de Koiné i la poma d’Eris

46
koine manifest català
Article publicat originalment al diari digital delCamp.cat

El manifest del grup Koiné ha estat una de les declaracions que més articles i disputes vanes ha provocat. I la resposta dels sectors que creuries que l’haurien d’haver defensada ha oscil·lat entre condescendència, la negació i la bel·ligerància. Quant al català, hem tornat, mal que ens pesi, a l’«això avui no toca». El català no toca mai. Qui defensi que la llengua genuïna de Catalunya sigui l’única llengua oficial, ha quedat abandonat, deixat de la mà de Déu.

Donant un cop d’ull als textos publicats sobre el manifest de Koiné, s’hi observa una manca de coratge alarmant. Els apareguts primer en criticaven el contingut. Els següents, una mica més moderats, es feien perdonar el menyspreu als lingüistes que l’havien redactat censurant els insults furibunds que havia rebut de la casta opinadora catalana, que ja té ben poc a envejar de l’espanyola. Els sociolingüistes critiquen els lingüistes, que també reben crítiques d’altres lingüistes, d’historiadors, de tertulians i de la quota de partit. D’esquerra a dreta, han rebut a tort i a dret. Són poquíssims els que han gosat dir, més enllà de defensar el dret de tothom d’escriure els manifestos que els doni la gana, que l’essència del manifest no era política. El manifest de Koiné exposa una situació —com els documents de signe contrari— i proposa una solució per esmenar-la: és la tasca dels polítics i de la societat recollir-la. Es pot resumir en dos punts: el català no té la salut de ferro que alguns volen fer creure i una bona manera de redreçar-la seria fer-la única llengua oficial, ja que, en igualtat de condicions, sempre tindrà les de perdre davant del castellà. Aquests dos punts, de tan obvis, ningú no s’ha atrevit a defensar-los, i de segur que apel·len a un corrent d’opinió de l’independentisme que no sols és una minoria, sinó que, per als polítics, és inexistent.

Quin partit més o menys moderat defensa amb vehemència aquesta voluntat que el català sigui l’única llengua oficial de la República Improvable de Catalunya? Aquest sector, que ara sembla petit però que s’havia cregut molt més majoritari, ha quedat orfe i sent com la seva reivindicació, durant molts anys considerada òbvia, ara és tinguda per anacrònica, retrògrada i inoportuna pels que l’haurien de defensar. I és immediatament descartada. Hem suprimit el debat de l’oficialitat del català sense ni tan sols haver-lo iniciat. I el Procés ha esdevingut una discussió eterna sobre economicismes que ja no tenen res a veure amb cap aspecte cultural. Així, de mica en mica, hem acceptat que qualsevol reivindicació, de la corda que sigui, s’ha de fer en clau electoral, i obliga el ciutadà a pensar com un tertulià de quota qualsevol. Fan nosa els que defensen l’oficialitat del català, no pas el monolingüisme, i ara se senten escarnits, insultats per uns i menystinguts pels altres, com gals de poble que, de sobte, i sense saber ben bé per què, ja no fan gràcia.

Per Sant Jordi, els mitjans destaquen les llistes dels més llegits en català i en castellà, i si els catalans repunten una mica, tot seran festes. Però de debò, que més enllà de la revifalla del sector literari, i fora dels ateneus, de la Girona arcàdica, algú creu que el català viu un bon moment? Només cal sortir al carrer o parar l’orella al pati de qualsevol escola. O pensar a quins mitjans en català es pot sentir un català correcte i competent. Ni tan sols a TV3 ni a Catalunya Ràdio, i encara menys als privats.

Els firmants del manifest de Koiné han deixat, com Eris, una poma. Potser a deshora, potser amb poca punteria. Però és una poma que ningú reclama.

COMPARTEIX
Argentó Raset
L'editor de GUIC. Periodista i locutor sempre a la recerca de feina. També faig fotos, recito poemes, miro massa pel·lícules i tinc el cap a Berlín.