Plovisquejava: un airet gebrat duia el tremolor fins al moll dels ossos; el cel, rúfol, com ple de cendra, donava tristor, avorriment… La llarga carretera, deserta i estesa, semblava una madeixa de cànem mullat… Dos aucellets, piulant i volant desmaiadament, creuaven l’espai, cercant tal volta el niu llunyer…

Sonà el ganinc gananc d’una campaneta… Al capdavall de la carretera s’hi pintà com una mena de signe cabalístic, les dues ratlles negres d’una creu: sota la creu, que s’anava enlairant, dos caparrons, i seguidament dos bécs retallats d’un bonet de capellà.

Les notes d’una cantòria funerària, mastegades barroerament, se bressaven en l’aire, estenent-se i difuminant-se vers l’horitzó… Fosqueja. Un pilot de gent negra avença apressadament: és un enterro. Al davant, dos escolanets amb espardenyes esfilagarsades i gorra vella, porten la creu; darrera d’ells els capellans, amb cara de pomes agres, arregussen les capes deslluïdes i caminen a grans gambades, ensenyant les botines de gomes fluixes i els pantalons doblegats; a quatre passes, el bagul, forrat de merino bord, amb una creu blanca en el capçal, és dut trontollant, per sis dones endolades, amb caputxa de color de mantega rància i un ciriot apagat a la mà; al costat, l’enterrador, amb la tauleta sota el braç; tot darrera, els dols, llençant ais i sanglots; i finalment el seguici, dos o tres homes i mitja dotzena de dones: ells amb el mocador blanc estès sobre el bolet antic, els pantalons a la bolera i les sabates enfangades; elles amb les faldilles aixecades fins més amunt de clavilles. Tres paraigües de família, vermells i blaus…

Tothom caminava a qui podia més. Al callar els capellans, la comitiva seguia silenciosa: no s’oïa més que els gemecs ofegats dels parents i el xip-xap dels peus en la terra ensopada.

Rera les tanques baixes del cementiri brandaven lentament els xiprers obscurs; en el sòl encatifat d’herba, algunes creus de fusta podrida semblaven fer tentines, al peu d’un desmai, d’esquena a la renglera de nínxols humils, un vellet caragolava un cigarrot, guaitant tranquilament un llarg sot obert de tot just. La pluja omplia de clotets, com un pa de bresca, el munt de terra remoguda.

—Gràcies a Déu!— grunyí el vellet amb mal humor, al veure entrar l’enterro. L’enterrador deixa la tauleta, hi posen al damunt la modesta caixa, botzinen una altra absolta els capellans, i, encara amb la darrera paraula a la boca, giren la cara i filen diligents cap a la porta. El seguici els escarneix… Resten sols amb el mort l’enterrador i el vell del cigarrot…

Entraven tot just al poble els de l’enterro, quan els atraparen dos homes que venien corrent i amb el barret enfonsat fins a les orelles: l’un duia una tauleta amb el drap negre girat del revés, i l’altre, el vell, una aixada a la mà i un farcellet sota l’aixella. A dins dels farcellet hi havia unes sabates noves i un mocador de pita.

En aquell sot del cementiri quedava, colgat a l’esbojarrada per quatre grapats de terra humida, una caixa negra entrebadada, al fons de la qual hi havia el cos, ert i tot regirat per les sacsejades, d’una pobra difunta en soleta de mitja i sens en el cap esperrucat i verdejant.

LA MARE BALENA

COMPARTEIX
GUIC
Revista digital de cultura.