El 1994 es va estrenar Il Postino, pel·lícula sobre la vida madura de Pablo Neruda perdut en una illa italiana típicament italiana que va tenir un èxit enorme, gràcies sobretot a la visió idíl·lica que oferia de la Itàlia postfeixista i de les bicicletades amb vistes al Tirrè. Els americans la van premiar amb un munt d’Oscars, la música de Bacalov va sonar a tot arreu i al cap de dos anys van decidir explotar el model amb Roseanna’s Grave. De to similar, d’història ben diferent, de l’Illa de Salina vam passar a la Toscana; de Cuccinota, Noiret i Troisi a Mercedes Ruehl i Jean Reno. De la bicicleta, a la vespa. Van mantenir les albades tirrenes. Va ser un fracàs, amb força raó, però els passejos per la costa amb l’extraordinària música de Trevor Jones i la interpretació de Ruehl mereixen ser recordades.

mediterraniament les petites coses
Roseanna’s grave (1997) | Paul Weiland

AUTOFICCIÓ

Però bé, casualitat o no, 20 anys després, Jean Reno repeteix el paper de madur adorable. Aquest cop fa d’ell mateix, o més o menys, perquè és el que toca i està de moda. La toscanització de l’espai es manté. Mallorca s’obre a l’actor, transsumpte de James Bond i Elisabet Vogler, i, com a bon intrús, tot se li posa a disposició. Reno, que no es perd en la traducció perquè parla un bon espanyol, duu una vida dura d’actor ben pagat no li permet gaudir de les petites coses i, com Liv Ullmann a Persona, és incapaç de dir el guió fins que no posi ordre a l’absurd. És quan topa amb la xòfera Laia Costa, l’actriu de moda a la Catalunya que llegeix i protagonitza autoficció. Costa, simpàtica i acabada de sortir d’una projecció de Mamma Mia de Meryl Streep, serà la seva Morgan Freeman durant quatre dies.

PASSEJANT JEAN RENO, MEDITERRÀNIAMENT

I Reno és Miss Daisy. Amb Laia Costa Freeman començarà el viatge a la Mallorca interior, i a l’interior de l’actor, que amb les lliçons puerils entre passeig i suquet sabrà trobar el sentit de la vida i de les petites coses en allò que els diners no poden comprar: una Estrella Damm. El curt anunci no se’n pot estar de riure-se’n d’ell mateix i criticar l’autoajuda; però l’autoajuda i els bons missatges de superació actoral hi segueixen presents i aquesta autoironia el fa encara més esnob. Com que Les petites coses vol abraçar molts temes, condensa els girs de guió d’una manera ben incoherent: quan sembla que tot va bé entre els dos protagonistes, que mantenen una relació insinuadament lolitesca, Miss Reno treu el geni de classe, de gran actor, després d’endrapar-se unes quantes Estrella i engega Laia Costa. La xòfera, que encara té orgull, no el passejarà més i Reno es quedarà sense ensaïmades de disseny.

L’ILLA MÍNIMA I MORTA

L’autor de l’anunci és Alberto Fernández, director de moda després de guanyar un bon grapat de Goya amb La isla mínima, pel·lícula que segueix amb la tradició tan espanyola d’embellir la misèria aliena. A Les petites coses hi fa un bon treball, amb una realització correcta que abusa, això no obstant, dels plans detall, més propis d’un principiant. És en el missatge que l’anunci fa aigües per totes bandes. Mallorca hi és però és un paisatge mort, un escenari qualsevol per a les ínfules dels protagonistes. Repetim l’esquema esnob de tots els Mediterràniament: és una illa que només pot ser copsada de debò fora guia. Hi ha una Mallorca dolenta, la massificada, la dels restaurants per a rics i estirats, i una d’autèntica només a l’abast dels conoisseurs, que és tan falsa com la del populatxo.

Aquest argument, no cal dir-ho, no és gens innovador, perquè a més de les postals arcàdiques d’Il Postino i Roseanna’s Grave, podem sumar-hi les novel·les d’E. M. Forster, tan ben adaptades per David Lean i James Ivory. Ara, novel·les i pel·lícules eren crítiques, i sota l’aparença de lleugeresa, hi recorria una crítica ferotge a l’esnobisme de les classes benenstants i de l’actitud colonial que tenien quan abandonaven la torre de la gran ciutat. Actualment, aquest argument –amb directors que s’interessen només per la part estètica del viatge i les dures circumstàncies de classe del protagonista ric, actor, o fill del costat correcte de la Diagonal– no té res de crític, ha perdut tot cinisme i ha esdevingut epítom de la frivolitat.

QUI POT MATAR UN AL·LOT?

Si Les petites coses –les coses que els diners no poden comprar però bé que hi ajuden– hagués estat dirigida per Ibáñez Serrador, milloraria força, sens dubte. El Doctor Moreau també hi podria fer de les seves. Perquè com ja passava amb l’anterior Mediterràniament, el de l’apologia del landisme, l’únic reconfort que es pot tenir és que l’anunci, de sobte, es converteixi en un slasher catàrtic, o que els mallorquins –els dos que hi surten– facin de Deliverance una pel·lícula de la Pixar. L’any 1963, a Matango d’Ishiro Honda, un grup de yupies japonesos de iot caríssim fa parada a una illa inexplorada i són atacats per un grup d’homes bolets i acaben convertits en xampinyó. Una bona opció.

Seria comprensible que aquesta visió de Mallorca, de l’Empordanet o de la Cerdanya la perpetrés un americà. La Itàlia d’Il Postino no era real, com tampoc ho era la de Roseanna’s Grave. És trist, però, que la toscanització dels paisatges propis vingui d’aquí i sigui per a consum propi. El pregón, pel·lícula de Dani de la Orden, també troba consol a la pròpia superficialitat en la bona salvatgeria de la gent de poble.

A Mediterraneo (1991) de Gabriele Salvatores, uns soldats italians que han de construir una presó en una illa grega durant la Segona Guerra Mundial, hi acaben passant el temps enamorant les dones de l’illa tot llegint els lírics grecs arcaics. Shirey Valentine també troba l’amor i la personalitat a les illes de l’Egeu. L’illa de Salina, l’illa més illa de totes les illes, reapareix a Caro Diario de Nanni Moretti: els nens, uns malcriats, ho controlen tot.

Potser Les petites coses ajudarà a Estrella Damm a vendre més cerveses. Com a curtmetratge, reprodueix tots els vicis classistes del cinema espanyol recent; com a anunci, és més insuficient que el product placement de qualsevol sèrie de televisió. Malgrat tot, se li ha de reconèixer a Alberto Fernández la capacitat de síntesi: en tan sols 15 minuts és capaç de concentrar tots els traumes i les petites coses del cinema de Coixet. 15 minuts molt ben fotografiats i glamurosos que no expliquen gaire o res.

COMPARTEIX
Argento Raset
L'editor de GUIC/ Periodista i locutor sempre a la recerca de feina. També faig fotos, recito poemes, miro massa pel·lícules i tinc el cap a Berlín.