on és la cultura catalunya ràdio

On és la cultura a Catalunya Ràdio?

Total
0
Shares
Notice: Undefined variable: icons in /usr/home/guic.cat/web/wp-content/plugins/powerkit/modules/share-buttons/helpers/helper-powerkit-buttons.php on line 693 Notice: Undefined variable: titles in /usr/home/guic.cat/web/wp-content/plugins/powerkit/modules/share-buttons/helpers/helper-powerkit-buttons.php on line 693 Notice: Undefined variable: labels in /usr/home/guic.cat/web/wp-content/plugins/powerkit/modules/share-buttons/helpers/helper-powerkit-buttons.php on line 693

Una sèrie de tuits d’Isabel Sucunza, de la llibreria Calders, va obrir la caixa dels trons de la polèmica sobre la presència de la cultura als mitjans públics catalans. Bernat Ruiz, en un excel·lent article a Núvol, desglossa la presència dels esports a Catalunya Ràdio i la compara amb l’espai dedicat a la cultura. Sintetitzant-t’ho tot en on és la cultura, resulta que un 29% de la programació es dedica als esports. Anna Punsoda, a Nació Digital, també hi diu la seva i posa èmfasi en la mala fama del sector cultural que han propiciat la política i els mitjans.

Bernat Ruiz, a l’article, a més d’estripar la graella actual, hi parla de Catalunya Cultura. Jo en tinc millor record, de la primera etapa d’aquest invent que va acabar en no res o en iCat FM. Hores i hores dedicades al cinema, a la literatura, a diversos gèneres musicals i, fins i tot, als musicals, entrevistes a dojo, sense pressa i sense demanar perdó. Hi vaig aprendre molt.

De tot plegat, però, no en queda res. La cultura ha quedat diluïda en la programació de la ràdio pública entre espais i magazins, com diu Punsoda. La cultura, doncs, no és bona per ella mateixa i ens l’han de revestir d’entreteniment, de lleugeresa, de rialles i distensió. L’oient pot acabar entenent que la cultura no és un contingut prou important per si sola i que necessita aquesta parafernàlia forçada que la faci comestible. A tot estirar, de la cultura n’han fet un valor afegit, un valor que vesteix i que hi és per obligació. Ja no és útil: la cultura és un acudit per omplir, és el repàs de l’agenda cultural de nota de premsa i no ha d’ofendre ni molestar. La cultura, a la ràdio, és música d’ascensor: no fa nosa però ningú se l’escolta ni se la pren seriosament.

Sens dubte, aquest menyspreu ha estat un dels grans errors de Catalunya Ràdio en els darrers anys. Gràcies a tuits com els d’Isabel Sucunza, s’han fet evidents. A cop de talonari, la pública ha fitxat professionals d’emissores privades intentant reproduir el model que les havia dutes a l’èxit d’audiència. La pública, a remolc. Sumem-hi l’adaptació dels programes humorístics de format televisiu, els fitxatges de TV3 i de tuitaires amb molts seguidors que facin bullir l’olla. Desvirtuada, la ràdio ja no és un mitjà genuí i no n’importa el contingut sinó el rebombori d’etiquetes que pugui provocar.

EL BARÇA I LA TERTÚLIA INFINITA

També s’ha parlat molt de la presència continuada del Barça a la ràdio. I, certament, TV3 i Catalunya Ràdio s’han convertit en els mitjans oficials de l’equip. Què en seria, del Barça, sense la promoció que n’han fet durant dècades? Més que un club, però potser no tant. El bombardeig continu de notícies esportives i culers ha fet que sembli normal que un mitjà dediqui –com ha calculat Bernat Ruiz– un 29% del temps als esports; 48 hores. Malgrat això, el problema no és la quantitat de futbol que podria ser compensada amb una programació de qualitat: el veritable problema és que el to futbolístic, de taverna, ocupa bona part del 71% restant. Però, com diu Sucunza al seu blog, no s’hi fa cap programa cultural en condicions. Les xifres són indiscutibles: per a Catalunya Ràdio i Saül Gordillo és molt més important el futbol no que la cultura.

Als esports, hi hem d’afegir els tertulians intercanviables que es barallen i es tusten l’espatlla mentre es reparteixen els mitjans. Potser caldria que l’oient es formés una opinió –o fins i tot un criteri– a partir dels continguts en lloc d’oferir un engrut mastegat pels professionals de la polèmica que sols beneficien el sectarisme. Però és molt més difícil fer un reportatge treballat que s’arrisca amb les tesis i els formats que no una tertúlia d’opinadors que poden parlar de futbol, de política o del seu llibre i del de l’amic.


La cultura és útil. Llegir un llibre és útil. La cultura fa servei: forma. I també ha d’ofendre, exaltar, avorrir o posar el dit a la nafra. La ràdio pública ha de ser rigorosa i emetre el missatge de la millor manera. El treball i l’esforç que es dediquen als esports s’haurien d’exigir a tota l’emissora. Catalunya Ràdio, però, ha convertit la cultura en un divertiment, oci que no ofèn ni il·lustra i que tan sols omple una estona de programació. Hauríem de reclamar una ràdio pública que s’arrisqui i s’equivoqui, que innovi, que sigui exemple per a les altres i que sigui imitada i no una imitació de luxe. En la lluita per l’audiència Catalunya Ràdio ha acabat sent un reflex maldestre de programes d’èxit aliens. Per què hauríem d’escoltar una fórmula que fa molt millor RAC1?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You May Also Like