Lluny de ma terra | Jacint Verdaguer

Niuet de rossinyols en primavera
fóra el cor meu,
un dia en lo frescal d’una ribera
del Pirineu.

Tots los matins hi reien i cantaven
càntics d’amor,
tots los matins al seu entorn volaven
amb ales d’or.

Malalt i trist deixí ma dolça terra
del Montserrat,
i els somnis bells del pobre que es desterra
s’han desterrat.

Jo hi tornaré vers on ells me fugiren,
jo hi tornaré;
si em cal morir, a on los meus moriren
jo moriré.

Los qui rodau, amics, per la boscúria
del meu país,
si la veieu ma tendra voladúria
del paradís,

dieu-los, ai!, als hostes d’ala rossa,
si el maig entrant
a son vell niu, d’on és amor la brossa,
si hi tornaran.

***

Quan a Cuba jo arribí
me n’aní a l’hermosa platja,
a la platja d’Orient
que mira a l’endret d’Espanya.
Davant mos plorosos ulls
papalloneja una barca
on canten los mariners
una havanera galana.
Cantau, mariners, cantau,
no sou com jo lluny de la Pàtria!

A plorar mon desconhort
m’asseguí sota una palma,
los aucellets del voltant
estaen canta que canta;
la gavina dins la mar,
lo sinsont dintre la branca.
Mes ai!, trista ma enyorança.
Cantau, aucellets, cantau,
no sou com jo lluny de la Pàtria.

***

La meva ànima està trista,
Catalunya del meu cor,
tants dies que no t’he vista!
tants mesos ha que t’enyor!

Lluny de tu ¿què se me’n dóna
de les flores ni dels jardins?
ton amor és ma corona,
tos rebrolls mos gessamins.

Per mi no té llum lo dia,
no té la nit un estel;
mos estels, oh Pàtria mia,
se quedaren en ton cel.

Mos somnis en tes arbredes,
en tes lires mes cançons,
se quedaren on tu et quedes,
bressol de mes il·lusions.

Fent lo cant de les cigales
lo meu cor volant, volant,
ha sentit caure les ales
que mai més li tornaran.

Si alguna ploma li’n brota
seria, Pàtria, al sol teu,
si pel mai, quan tot rebrota,
pogués trobar-s’hi el cor meu.

He pujat a una alta serra,
de la serra he vist la mar;
mar que toques a ma terra,
si m’hi volguessis tornar!

¡Qui pogués desfer los passos
i arribar, Pàtria, a ton port!
¡qui pogués dormir en tos braços
més que fóra el son de mort!

De l’autoantologia ‘Pàtria’ (1888) de Jacint Verdaguer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*
*