Deia Jonas Mekas que «En el cinema narratiu, s’ha establert una determinada terminologia. Noir, western, fins i tot spaghetti western. Quan diem noir, sabem de què estem parlant. Però quan parlem de cinema no narratiu, estem una mica perduts. De vegades l’única manera de fer-nos entendre de què estem parlant és fer servir el terme avant-garde». Malauradament, el cinema de tall narratiu ha estat històricament dominant sobre el cinema no-narratiu —o, aprofitant Mekas, avant-garde. No vull fer una apologia del cinema no-narratiu ni jutjar una tradició narrativa amb uns fonaments tan antropològics. La necessitat de construir mites a través de relats és inherent a la naturalesa humana i l’art sempre ho ha fet en certa mesura —us remeto per no esplaiar-me massa al text de Gillo Dorfles es Nuevos ritos, Nuevos mitos. La pregunta que fa el ximple aquí és «Per què no pot fer-ho el cinema?». La història troncal del cinema s’ocupa de respondre aquesta obvietat disfressada de pregunta. Ara bé. La que potser sigui interessant de fer-se és «Què passa quan el cinema no recorre a la narració?». Certament admet respostes més àmplies i fa néixer un debat més ric.

En efecte, el que passa és que l’element cardinal de l’experiència cinematogràfica es desplaça del fràgil equilibri entre fons i forma cap al monopol de l’autocràcia de la imatge. Els esforços de l’espectador per construir aquesta experiència cinematogràfica recauen, davant un film d’aquestes característiques, sobre la possibilitat de donar sentit a la successió d’imatges que és, essencialment, el cinema. La bellesa i allò realment sublim d’aquesta bellíssima tirania de la forma és que permet que, desplaçada l’atenció de la dimensió narrativa, es pugui fer cabre un missatge en l’obra. Cal ser conscient del parany que representa identificar missatge amb narració. En termes semiòtics, la narració forma part del text i s’entén sempre que se’n conegui el codi. El missatge, en canvi, forma part del subtext, és molt més elusiu i és interpretable només a través de mecanismes hermenèutics més complexos. En qualsevol cas, que la possibilitat existeixi no vol dir que tots els films que no recorrin a la narració hagin d’incorporar un missatge. Segueixo pensant en Mekas i em ve al cap la mastodòntica As I Was Moving Ahead Occasionally I Saw Brief Glimpses of Beauty (Jonas Mekas, 2000) i com, malgrat el comentari d’algunes de les imatges pel mateix autor, l’obra té un subtext nu i mancat de qualsevol tipus de missatge.

REGGIO I FRICKE

Diferents són Koyaanisqatsi (Godfrey Reggio, 1982) i Samsara (Ron Fricke, 2011). Igual com As I Was Moving Ahead, totes dues pel·lícules articulen propostes principalment no-narratives i visualment esplèndides. Però mentre que hi ha moltes altres similituds entre una pel·lícula i una altra —sense anar més enllà, el director de la segona va fotografiar la primera—, el que resulta més interessant de fer és ressaltar les diferències entre les dues. En termes generals, totes dues obres poden situar-se dins una aposta comuna i compartida per presentar un món en què la presència de l’ésser humà trastoca de manera inevitable l’ordre natural del planeta. Una aposta comuna i compartida en què impera un component de denúncia, d’invitació a l’autocrítica de la civilització i a una profunda reflexió sobre què estem fent amb el món en què vivim. Però, i aquí es mostra la diferència fonamental entre un film i un altre, el missatge és eminentment diferent. Sota un plantejament formal gairebé idèntic, tots dos projectes convencen de dues coses diferents, explicades amb òptiques distintes. Aquesta és la subversió de què és capaç el cinema no-narratiu. Poder transmetre, a partir de dues pel·lícules en aparença bessones, missatges dispars.

Sigui a través dels motius comuns dels plans aeris de formacions rocoses, de l’alta velocitat de fotogrames per il·lustrar la frenètica vida de ciutat, o de la música ètnica de cant coral i les melodies orientals, l’espectador identifica una pel·lícula amb l’altra. Res més lluny de la realitat. El que volen dir aquestes dues pel·lícules són coses ben diferents. Els títols mateixos ja desvelen la meitat del pastís. Koyaanisqatsi és una paraula del poble Hopi, natiu americà, per a referir-se a una vida caòtica, a un món fora de l’equilibri. Per la seva banda, Samsara és una paraula en sànscrit emprada per referir-se al cicle etern del naixement, la vida i la mort. I aquests són els dos temes fonamentals de les pel·lícules. Mentre que el discurs del missatge de Koyaanisqatsi és un de profètic, angoixantment apocalítptic, desesperançat i —permeteu-me la llicència— quasi nostradàmic, el de Samsara és elegant, espiritualment revelador, catàrtic i –disculpeu de nou— pangeic. Dos missatges radicalment diferents per a dues pel·lícules radicalment semblants.

KOYAANISQATSI (Godfrey Reggio, 1982)

SAMSARA (Ron Fricke, 2011)

COMPARTEIX
Pol Mata
El que porta paper i boli al cine. Quasigraduat en Comunicació i Indústries Culturals a la Universitat de Barcelona i professor a Groc. L'onzena tesi de Marx es vehicula a través de la cultura.