Aquesta nit passada he somniat. I quin somni més espaterrant! Figurin-se que fa uns quants dies que em vaig fer un tip de llegir diaris i revistes sobre els terratrèmols i els espetecs de la Terra. En els paperots, només hi trobava que desgràcies al por mayor. Enfonsament d’illes, terratrèmols de ciutats que se’n venien a baix, amb els seus mils morts consegüents. Profecies dels astrònoms que deien que la Terra era d’acer, o que es tornava punxeguda de sota com una baldufa, i què sé jo quins desoris més que passaven a l’Univers. Així és que, enfitat de tals lectures, ahir mateix vaig tenir un somni esbojarrat, modernista, espaterrant. Ja veuran, ja els ho explicaré, encara que és bastant difícil.
Vaig somniar que havien passat uns quants segles i que havíem arribat a uns temps estranys en què tot era trasmudat, tot, tot, però tot.
Hi havia hagut una gran revolució universal, és a dir, còsmica. Tots els universos, empipats ja de la mala gerència del Pare Etern, s’havien sublevat declarant-lo, per massa gueto, impotent d’ésser Pare, res més que de desgràcies. El crit era: Visquen els astres i els desastres!
En el primer moment, es va tractar de trobar qui administrés millor l’Univers, però de seguida s’havia plantejat la qüestió política, i hi havia hagut dues opinions oposades. Uns que sols volien buscar un Déu més acomodo, i altres que volien la República Federal del Cosmos. La primera opinió ben aviat va quedar desestimada: Júpiter era un tirà, Baco, un borratxo que encara feia més disbarats que el Gueto Etern; Bramah, no hauria acontentat més que els habitants grocs de l’Índia anglesa. Els déus de l’Àfrica eren massa lletjos i cruels i sense solta: així és que tothom va apoiar la idea d’una República Còsmica Federativa conservadora i progressiva a un temps, una Federal dels astres, que diguéssim.
Tothom estava cansat ja que es perdessin estrelles, s’estripessin els Sols o els sortissin taques, que hi hagués terratrèmols, volcans, enfonsaments, i que els habitats s’esbotzessin per centenars de mils. La insurrecció s’havia propagat fins al Cel mateix, domicili propi del Pare Etern, volent-lo declarar Sede vacante. La revolució dins del cel, l’havien tramat Sant Ferriol, ex-capità de lladres de Marsella, i Sant Dimes, el bon lladre, amb uns quants sants procedents del paganisme. Sant Miquel havia format els seus miquelets, però s’havia trobat que els serafins, querubins i arcàngels, ja eren massa vells, i els angelets, criatures enjogassades, no coneixien, pobrets!, res de la tàctica moderna. Sant Pau, encara escarmentat del tostorro que va rebre en la seva caiguda de cavall, i tenint l’espasa massa rovellada, no volia pas ficar-se en camises de cavalleria ni en llibres d’onze vares; Sant Jaume hauria volgut resistir amb la cavalleria castellana i gallega, però Sant Martí, conquistat pels habitants de Mart i per les habitantes de Venus, s’havia pronunciat en favor de la República Federal Còsmica.
Aleshores, Sant Jordi, amb una armadura niquelada nova que li acabaven de regalar els de la Unió Catalanista, tot armat de punta en blanc i de bones intencions, va presentar la proposició següent: «El Pare Etern serà retirat amb una unça diària, i núvol propi, sense que ningú el pugui mai molestar per res, tenint el dret d’usar eternament el barret de tres picos que li va regalar en Pitàgores. Els àngels tindran 8 rals i la roba neta, cuidant-se d’ells Santa Catífula i Santa Reparada. Els querubins, 4 pessetes; els serafins, 14 rals, i els arcàngels, 12. Els demés sants i patriarques quedaran en llibertat d’anar-se’n al poble d’on siguin patrons, o de fer lo que vulguin. En quant a Sant Josep, se li muntarà un taller de fuster d’obres amb els adelantos moderns, perquè hi pugui viure amb la família i fins l’Esperit Sant, al qual se li passaran les veces.» I així acceptat se va firmar en el Cel, el so de la Marsellesa, l’Himne de Riego, i la marxa d’en Garibaldi.
Havia triomfat la Federal Còsmica.
Satanàs en tot aquell bullit no s’havia vist pas. S’havia evaporat! Tot aquest tinglado de la conservació de l’Univers s’havia dat per arriendo a una forta companyia d’Hèrcules baix la inspecció d’una Junta representat de la Constel·lació d’Orion.
En cas d’obrir-se un forat a l’esfera solar, se l’arrebossaria immediatament amb una paletada de substància còsmica de la més lluenta que es trobés per la Via làctia… i llestos!
Tots els Sols brillarien sense taques. Si es trenqués l’anell de Saturn se soldaria de seguida, o se li posaria un braguer.
A la lluna, s’hi feia un parc d’istiu, a on poguessin anar a refrescar-s’hi els habitants dels planetes calorosos.
Al planeta Terra, s’hi havia implantat tals coses que mai haurien estat cregudes.
S’havia trobat la fórmula de la mixtura de llarga vida, i ningú es podia morir si ell no volia.
No obstant i això, n’hi havia que es morien de fàstic. El que es cansés de viure podia comprar o llogar una màquina de viure per altri. Havia passat ja el període socialista i fins l’imperi de l’anarquia. L’anarquista de més barra, havent-se proclamant un dia Suprem Anarca, havia sigut destronat i tirat a baix per l’esforç de tots, proclamant-se la Totarquia. Tothom manava. No hi havia Reis, ni Papes, però hi havia Pepes i pipes.
Els Papes més cèlebres ja no eren cosa del temps. De papananates, del papamoscas i del papadinero, ja no se’n cantava ni gall ni gallina.
Hi havia cors de recanvi de goma elàstica vulcanitzada dinàmica, a prova de passió de dona crudel. Hi havia trens que arribaven abans de sortir. Els becos i restauradors tenien unes màquines de tallar llesques de pernil i d’embotits tan primes que no tenien més que una sola cara. L’atmosfera venia plena sempre d’uns aeroplans que anaven a on un desitgés i arribaven en l’època que un volia. Lo mateix anaven pel temps que per l’espai, cosa que ja havia profetitzat un menestral de Vilanova, un dia que traginava una paperina que no se la mereixia, durant a qual va compondre una cançó que feia:

Anirem d’aquí a l’Havana
a cavall d’unes ventalles,
sortirem cap a la tarda
arribant-hi al dematí.
Sí! Sí! Sí!
En Juandó
ja fa l’aviador,
l’ajuden els serenos
uns més, i els altres menos.
Però no aniran enlloc
ni ell tampoc,
i altres vindran;
i aquests sí que hi aniran.

El mam l’havia fet clarivident.
El món amb aquest sistema era una delícia. Ja es podia esmorzar a Milà, prendre el cafè a Puerto Rico, fer la copa a Jamaica, anar al Bois de Boulogne, a París, a la tarda; sopar bacallà a Escòcia, i prendre cervesa a Munic, i dormir a Viena o a Barcelona! I tot per l’estil. Si n’era de divertit, això de viure. I ja ningú creia en res, ni en el correu. Lo de l’amor es feia ja amb màquina instantània. S’havia acabat lo de catalans i castellans. Al món només hi havia que mallorquins. Ells tot ho havien conquerit essent grans superdeixebles d’En Jaume el Conqueridor. Quedaven sols algun andalusos perquè continuessin encara fent els mateixos xistus que feien gràcia en temps de Riego. I, en fi, a la Terra tot anava lo millor possible, i la divisa de Tarragona, era la de tots els superhumans: tranquil·litat i bons bons aliments; ja que es practicava rigorosament lo de l’alimentació gratuïta integral i obligatòria amb l’addició de la Joventut perpètua, sense trono, ni trona, ni matrimoni, ni patrimoni, ni pàtria, ni patró. I qui sap si això esdevindrà algund dia? ¿Potser si ho anéssim a veure recorrent el pervindre amb la màquina d’explorar el temps?
No els hi sembla millor que lo millor fóra cerciorar-se’n?

Pompeu Gener. Monòlegs extravagants (1910). Barcelona: Llibreria Millà.

 

COMPARTEIX
GUIC
Revista digital de cultura.