Conradin tenia deu anys, i el metge havia emès la seva opinió professional que no en viuria cinc més. El metge era sedós i amanerat, i ningú en feia gaire cas, però aquella opinió comptava amb l’aprovació de Mrs. De Ropp, de qui es feia cas gairebé en tot. Mrs. De Ropp era cosina i tutora de Conradin, i als ulls del nen representava les tres cinquenes parts del món que són necessàries i desagradables i reals; les altres dues cinquenes parts en perpetu antagonisme a les anteriors, es reduïen a ell mateix i a la seva imaginació. Conradin s’afigurava que un dia sucumbiria a la pressió dominant de les empipadores coses necessàries, com ara les malalties, les sobreproteccions i l’interminable avorriment. Sense la imaginació, esperonada per la soledat, hi hauria sucumbit molt temps enrere.

Mrs. De Ropp no hauria mai reconegut, en els moments de més honestedat, que Conradin li desagradava, tot i que era vagament conscient que tallar-li les ales pel seu bé no era un deure que trobés gaire enutjós. Conradin l’odiava amb una desesperada sinceritat que sabia ocultar a la perfecció. Assaboria encara més els pocs plaers que obtenia si resultaven desagradables a la tutora, a qui foragitava del reialme de la seva imaginació perquè era un ésser impur que no podia entrar-hi.

Al jardí trist i avorrit, vigilat per moltes finestres prestes a obrir-se per indicar-li que no fes això o allò altre, o per recordar que era l’hora de prendre’s les medecines, no hi trobava gaire atractius. Els escassos arbres fruiters estaven fora del seu abast, gelosament, com si fossin rars exemplars de la seva espècie que florien en un terreny àrid; hauria estat difícil, probablement, trobar un pagès que oferís deu xílings per tota la producció anual dels arbres.

Però en un racó oblidat, gairebé amagat darrere uns patètics arbustos, hi havia un cobert en desús de dimensions considerables, a l’interior del qual Conradin trobava un refugi amb qualitats de cambra de jocs i catedral. L’havia poblat d’una legió de fantasmes familiars evocats de fragments de la història i de la seva ment, però també tenia dos hostes de carn i ossos. En un racó hi havia una gallina de Houdan de plomatge esparracat a la qual el nen dedicava un afecte que amb prou feines tenia cap altra sortida. Més endins de la fosca hi havia una gran conillera, dividida en dos departaments, un dels quals era tancat per davant amb barres de ferro ben juntes. Era l’habitatge d’un gran furó que l’afable noi de la carnisseria havia entaforat amb gàbia i tot a l’emplaçament actual a canvi d’un tresor de monedes de plata amagat de feia temps. Conradin tenia una por horrible d’aquella bèstia àgil d’ullals afilats, però era la seva possessió més preuada.

La seva sola presència al cobert era un secret i un motiu de joia temorosa que calia preservar de la vigilància de la Dona, tal com en privat anomenava la seva cosina. Un dia va adjudicar a la bèstia un nom meravellós tret de vés a saber on, i de llavors ençà es va convertir en un déu i una religió. La Dona complia amb la relgió un cop per setmana en una església dels voltants, i també s’hi emportava Conradin, però per ell el servei eclesiàstic era un ritu estrany a la casa de Rimmon. Cada dijous, en el silenci rònec i humit del cobert, oficiava un culte místic i elaborat davant la conillera de fusta, on habitava Sredni Vashtar, el gran furó. Oferia a l’altar flors vermelles saonades i mores escarlata quan era hivern, ja que era un déu especialment interessat en l’aspecte impulsiu i ferotge de les coses, a diferència de la religió de la Dona, que, pel que Conradin podia observar, se situava a l’extrem contrari. I en grans festivitats empolvorava nou moscada davant la conillera: que la nou moscada fos robada era condició indispensable de l’ofrena. Aquestes festivitats eren intermitents, i tenien lloc sobretot per celebrar un fet passatger. Una vegada que Mrs. De Ropp va patir un agut mal de queixal durant tres dies, Conradin va allargassar la festivitat al llarg de tots tres dies, i gairebé va aconseguir persuadir-se que Sredni Vashtar era personalment responsable del mal de queixal. Si el mal s’hagués prolongat un altre dia, les existències de nou moscada s’haurien exhaurit.

La gallina de Houdan no va ser mai tinguda en compte en el culte de Sredni Vashtar. Conradin havia acordat feia temps que era una anabaptista. No pretenia tenir ni el més petit coneixement del que era una anabaptista, però desitjava secretament que fos alguna cosa audaç i no gaire respectable. Mrs. De Ropp era el patró amb què mesurava i detestava tota respectabilitat.

Al cap d’un temps, les llargues estades de Conradin al cobert van començar a cridar l’atenció de la tutora. “No li farà cap bé, passar-s’hi el dia faci el temps que faci”, va concloure decidida, i un matí, a l’hora d’esmorzar, enunciava que la gallina de Houdan havia estat venuda la nit passada. Curta de vista, va fitar Conradin tot esperant un estirabot de ràbia i aflicció que estava disposada a rebatre amb un reguitzell d’excel·lents preceptes i raonaments. Però Conradin no va dir res: no hi havia res a dir. Potser alguna cosa d’aquella cara greu i blanca va estovar la tutora fugisserament, perquè amb el te de la tarda hi havia una torrada a la taula, un tec que de costum li prohibia argüint que no se li posaven bé; però també perquè preparar-les duia molta feina, mortal ofensa per a una senyora de classe mitjana.

–Em pensava que les torrades t’agradaven.– Va exclamar ressentida en veient que no l’havia ni tocada.
–De vegades– va dir Conradin.

Aquell vespre, al cobert va introduir una innovació en el culte al déu de la conillera. Conradin, que fins aleshores només recitava pregàries, va demanar aquest cop una favor:

–Fes una cosa per mi, Sredni Vashtar.

No va especificar de què es tractava. Sredni Vashtar era un déu, i un déu ho ha de saber tot. I ofegant un sanglot mentre mirava l’altre racó buit, Conradin se’n va tornar al món que detestava.

I cada nit a l’acollidora foscor del dormitori, i cada vespre a la penombra del cobert, s’alçava l’amarga lletania de Conradin:

–Fes una cosa per mi, Sredni Vashtar.

Mrs. De Ropp es va adonar que les visites no cessaven, i un dia va dur la inspecció més enllà.

–Què hi tens en aquella conillera tancada? -va demanar-li-. Em sembla que són conillets d’Índies. Faré que se’ls enduguin.

Conradin no va badar boca, però la Dona li va escorcollar el dormitori fins que va trobar la clau que ell havia amagat amb tanta cura, i va dirigir-se cap al cobert per acomplir el descobriment. Era una tarda freda i Conradin havia estat obligat de romandre a casa. Des de l’última finestra del menjador s’albirava la porta del cobert entre els arbustos, i Conradin s’hi va palplantar. Va veure que la Dona hi entrava i se la va imaginar obrint la porta de la conillera sagrada i examinant amb aquells ulls miops el llit de palla on s’amagava el seu déu. Potser la maldestra impaciència l’empenyeria a punxar la palla. Conradin va recitar amb fervor la pregària per últim cop. Però alhora que pregava sabia que no hi creia. La Dona apareixeria d’un moment a l’altre amb aquell somriure arrufat que ell tant odiava, i que al cap d’una hora o dues el jardiner s’enduria el seu déu meravellós, que ja no seria un déu sinó un simple i marronós furó dins una collinera. I sabia que la Dona sempre acabaria triomfant com ara, i que ell creixeria malalt per culpa d’aquella saviesa enutjosa, dominant i superior, fins que un dia tant li faria tot i l’opinió del metge es confirmaria. Fiblat i afligit per la derrota, va cantar en veu alta l’himne del seu ídol amenaçat.

Sredni Vashtar envestí,
Amb pensaments vermells i dents blanques.
Els enemics demanaven pau, però els dugué la mort.
Sredni Vashtar el Bell.

Va deixar de cantar i s’acostà a la finestra. La porta del cobert era encara mig ajustada, i els minuts llenegaven. Va observar els estornells que corrien i volaven en petits estols per damunt la gespa; els va comptar un cop rere l’altre, sempre amb un ull posat en aquella porta entreoberta. Una minyona amb cara de pomes agres va entrar per parar la taula pel te, però Conradin continuava esperant i vigilant. L’esperança li lliscava a poc a poc dins el cor, i una mirada triomfal començava a guspirejar-li els ulls, que només havien conegut la melancòlica nostàlgia de la derrota. En veu baixa, amb exultació furtiva, va reprendre el cant solemne de la victòria i la devastació.

I els ulls li van ser recompensats: per la porta va sortir una bèstia llarga, baixa, groga i marró, d’ulls mig encegats per la llum que ja minvava i amb tot de taques fosques i xopes a la pell de la mandíbula i el coll. Conradin va caure de genolls. El gran furó se n’anà cap al rierol al peu del jardí, hi va beure, va travessar un petit tauló que feia de pont i va desaparèixer entre els arbustos. Aquest va ser el trapàs de Sredni Vashtar.

–El te és a la taula– va dir la minyona de cara de pomes agres–. On és la senyora?
–Ha baixat al cobert fa una estona– va dir Conradin.

I mentre la minyona sortia a buscar la senyora perquè anés a prendre el te, Conradin va agafar una forquilla del bufet i va procedir a fer-se una torrada. I mentre torrava el pa i l’untava amb molta mantega i se’l menjava amb delit parsimoniós, Conradin parava l’orella als sorolls i silencis que arribaven en ràpids espasmes de més enllà de la porta del menjador. Els estúpids crits de la criada, el cor d’exclamacions interrogadores que venien de la cuina, les escorredisses passes i les apressades confoses a la cerca d’ajuda de fora i, després d’una petita calma, els sanglots espantats i els volts arrossegats dels que duien una càrrega feixuga a casa.

–Qui ho dirà al pobrissó? Jo no podria per res del món!– va exclamar una veu estrident. I mentre ho debatien, Conradin es va preparar una altra torrada.

© Traducció de J. Argentó Raset
COMPARTEIX
Argentó Raset
L'editor de GUIC. Periodista i locutor sempre a la recerca de feina. També faig fotos, recito poemes, miro massa pel·lícules i tinc el cap a Berlín.