Són les dues de la matinada i l’últim reducte de Girona on poder anar a petar sense perdre un mínim de dignitat és el Sunset Jazz Club. Entro al local amb aquella sofisticació postissa de qui es creu més interessant, guapo i intel·ligent pel sol fet d’abandonar la nit quinqui que predomina a tot arreu; clubs del xumba-xumba i la malària musical, de Calvin Klein i pudor de testosterona, del no entendre res del que et diuen perquè el mateix xumba-xumba t’ho impedeix. Se’ls quedin, no m’interessa.

Saludo a l’Anna Gisbert i l’Alix -els amos del Sunset- i m’assec a la barra per seguir fent-me l’interessant i perquè aquesta nit he vingut sol. Al costat hi ha un home amb barret i una baldufa de bloody mary força important. M’està perfecte. Tot d’una sonen els primers compassos d’un tema anomenat I Mean You i de seguida noto com m’esquerpa el vellut corporal, les pupil·les se’m dilaten i la vida ja no és allò que m’ha passat sinó aquell mateix moment.

–Què coi és això que sona?– pregunto amb un entusiasme irracional. –Això que sona és Thelonious Monk– em respon l’home del bloody mary, amb una tonalitat i un posat seriós, inclús dramàtic, com qui parla d’un ésser superior. Jo ho desconec, però segons m’explica aquest individu resulta que aquest bon home, en Thelonious és la figura més singular i absolutament estrambòtica que ha parit el jazz al llarg de la seva història.

THELONIOUS MONK (1917 – 1982)

La paraula geni m’embafa perquè s’utilitza en pràcticament tots els personatges que destaquen. Una cosa és destacar i l’altre és ser un geni. De genis n’hi ha molt pocs i entenc que per ser considerat un geni, al cap i a la fi, has d’estar molt boig. Monk ho era.

Monk, a part de saxofonista era pianista. Bàsicament era el pianista. Un dels pocs autodidactes de l’instrument que a hores d’ara poden gaudir d’un estatus de predilecció merescuda per part de tota l’escena musical; amb aquella tècnica i voluntària imprecisió, amb aquell so que et salva una mala nit. A tot això se li suma el personatge: un homenot de gairebé un metre noranta, generalment vestit amb elegància i una llarga col·lecció de barrets, que abandonava el piano enmig d’una actuació i ballava al voltant de l’escenari, deixant sols als seus músics, segons descriu amb tota nitidesa Julio Cortázar en un dels textos de La volta al dia en vuitanta mons (1967).

Thelonious Monk

Deutor de l’stride, un estil derivat del ragtime: mentre la mà esquerra del pianista passeja pel teclat d’una nota baixa a un acord, establint la pulsació i el fonament harmònic del tema, la mà dreta improvisa elements melòdics ràpids i molt sincopats. Una tècnica fora de l’abast de qualsevol músic mitjà.

El talent i l’extravagància el van acompanyar al llarg de la seva vida. Hi ha infinites anècdotes sobre el bo d’en Thelonious: l’intercanvi de la seva llicència de músic en locals de Nova York per uns grams de marihuana, l’obsessió de col·leccionar ampolles buides de Coca-Cola, o el dia que Miles Davis el va esbroncar per tocar massa. N’hi ha una de molt significativa del caràcter de Monk i la relata Nat Hentoff a Memòries de Thelonious Monk 1995:

Thelonious Monk era un personatge que coneixia la seva pròpia alçada. Durant una de les famoses sessions amb Coleman Hawkins i John Coltrane, el primer va demanar a Monk que els expliqués una de les seves composicions. El pianista va mirar fixament al magistral saxofonista:

–Tu ets el gran Coleman Hawkins, oi? Tu ets l’home que va inventar el saxo tenor, no? Llavors es va tornar cap a Coltrane: –Tu ets el gran John Coltrane, no? Bé, amics, la música està dins dels vostres instruments; entre els dos hauríeu de ser capaços de trobar-la.

Quin paio, tu. S’han de tenir uns nassos estratosfèrics per dirigir la paraula a Coltrane amb aquests aires de divo. Monk no era un divo, sobre el paper era més aviat un maníac depressiu amb un do musical fora de qualsevol dubte, i el mateix Coltrane ho sabia, per això va callar. Que de tonto, en Coltrane, no en tenia res.

Frank Tirro, autor de la celebrada Història del Jazz clàssic i modern anota: Thelonious Monk va ser un cas a part, considerat un excèntric fins i tot en l’excèntrica comunitat del bebop. (…) Sempre va fer la impressió d’haver generat una tècnica pròpia i de caràcter completament autodidacta, no influïda per l’escolta d’altres mestres. (…) La seva influència va ser decisiva sobre Miles Davis, John Coltrane, Sonny Rollins (…) i molts altres. El seu enfocament anacrònic del qual havia de ser la melodia, l’harmonia i el ritme d’una peça jazzística, així com la seva tècnica percussiva, angular i dissonant van exercir una influència seminal sobre infinitat d’artistes joves, en demostrar que el jazz podia ser interpretat i reinterpretat des de molt diferents angles. Mancats d’adorn i marcades per la lògica i la consistència, les seves composicions potser constitueixen el principal llegat d’aquest músic. Paraules majors, diria jo.

L’home, a part d’explicar-me infinitat d’històries i anècdotes sobre Monk, sembla predisposat a intentar fer-me veure que aquest músic no buscava cap mena de notorietat. Confós i embadalit per la història que m’explica, per la música i per un parell de Daiquiris que m’he fotut inconscientment, em disposo a presentar-me: –Però vostè, que en sap tant d’aquesta llegenda del jazz, qui és?– L’home balboteja: –Jo, company, només estic de visita.

S’aixeca, s’ajusta el barret, em pica l’ullet i marxa per la porta mig coix. 

L’Anna em desperta quan el Sunset ja ha tancat. Al local ja no queda ni una ànima. No sabria dir-ho amb exactitud però juraria que he estat somiant. Pago el compte i marxo a casa. Al tocadiscs sona Monk’s dream.

COMPARTEIX
Carles Servat
Personatge eclèctic de nyigui-nyogui amb fil musical de fons. Músic d'estar per casa, administratiu i aixafaguitarres de bona pasta. He fet ràdio, teatre i altres històries que ara mateix no recordo.