Anna-Priscila Magriñà, periodista que col·labora amb RAC1 i la revista Sàpiens, ha publicat Tot està connectat, un nou llibre de divulgació històrica que s’afegeix a 1001 curiositats de Barcelona, Guia xafardera de Catalunya i Triviacat Barcelona. Editat per Angle Editorial ens introdueix en un món de curiositats contemporànies. Què se’n va fer de Walt Disney? D’on venen les emoticones? Quin és l’origen de l’OK? I de la Viquipèdia? Aquestes preguntes se’ns responen mitjançat la teoria dels sis graus de separació, que, segons l’autora, ho connecta absolutament tot.

Per celebrar Sant Jordi, Anna-Priscila Magrinà ens obsequia amb un dels capítols que formen part del Tot està connectat amb el qual coneixereu tot de coses que potser no sabíeu sobre l’amor i el cor i descobrireu l’origen del pictograma del ♥.

tot està connectatI ♥ YOU

«Quan em va dir que no m’estimava, així, tan fredament, vaig notar com se’m trencava el cor. Estic feta pols, t’ho dic de tot cor, però he d’intentar tirar endavant sigui com sigui. Hauries d’haver estat allí per veure-ho amb els teus propis ulls: em va parlar d’una manera tan distant que semblava que tingués el cor de pedra, o encara pitjor, que no en tingués. En fi, ara que sé segur que no m’estima no hi ha altra opció: he de fer el cor fort i tirar endavant sigui com sigui.»

Fetge, pulmons, apèndix, ronyons, ovaris, estómac, tràquea, cervell, pròstata, intestí, melsa… Ja podem enumerar tots els òrgans del cos humà que vulguem que només n’hi ha un que relacionem amb l’amor: el cor. Però per resseguir la història que explica aquesta meravellosa metonímia cal que anem molt lluny. Per això, més valdrà que us cordeu el cinturó. Comença el viatge on cor i amor, amor i cor, es fusionen en un sol concepte.

El primer poema d’amor

Els humans veiem el cor com un òrgan especial, amb atributs externs a la seva condició física, des de fa mil·lennis. Ja a les fonts escrites més antigues que coneixem destaca la importància del cor per sobre dels altres òrgans. A l’Epopeia de Gilgameš, redactada sobre tauletes d’argila en escriptura cuneïforme i considerada la més antiga del món, tota l’acció gira al voltant de l’art amatori i del poder del cor. Recollida de la tradició oral al voltant de l’any 2000 aC, explica les gestes de Gilgameš d’Uruk, un rei sumeri que va governar aquesta antiga ciutat a la vora del riu Eufrates fa quasi cinc mil anys i que el pas del temps va convertir en llegenda. Amb una gran influència en la Bíblia (al poema, escrit molts segles abans, apareix un diluvi universal amb detalls molt similars als que ens explicaven a la classe de catequesi) 1 o Les mil i una nits, el text ens porta pels embolicats camins que recorre Gilgameš a la recerca del bé més buscat de tots: la immortalitat.

A l’epopeia Gilgameš és el senyor de la civilització i, com a tal, s’ha d’enfrontar a Enkidu, el fill de la naturalesa. I com s’hi enfronta? Doncs amb el poder del cor, que doma els temperaments aïrats molt millor que qualsevol tipus d’arma afilada. Victoriós en la batalla, Gilgameš es fa molt amic d’Enkidu i junts aconsegueixen dominar el toro dels cels, al qual arrenquen el cor per entregar-lo als déus. Aquest sacrifici, el primer amb aquest òrgan a la història de la cultura, simbolitza la unió del cor dels herois amb el dels déus. Però res no és per sempre i Gilgameš ho aprèn de la manera més cruel possible: amb la mort inesperada del seu amic de l’ànima. I és que és en aquest poema, també per primera vegada, on descobrim que el cor es pot sentir inquiet perquè no sap solucionar l’enigma que planteja la vida després de la mort. Un enigma que els antics egipcis faran seu i miraran de solucionar amb la màxima cerimonialitat possible.

El monstre que es menjava els cors impurs

Els antics egipcis consideraven que l’ànima estava formada per cinc elements: Sheut, que és l’ombra que viu enganxada als nostres peus; Ren, que és el nom de pila al qual responem; Ba, que fa referència a la personalitat que defineix el nostre caràcter; Ka, la força vital que tenim i, finalment, Ib, que és el cor. I dels cinc elements era precisament el cor el que tenia un paper més important a l’hora de decidir el futur de cada individu després de la mort.

Un dels textos més destacats d’aquesta civilització és el Llibre dels morts, una col·lecció de dites i refranys pensats per ajudar el difunt en el seu camí cap a la vida eterna. El document, que recull una tradició de 2.500 anys d’antiguitat, especifica que a l’hora d’embalsamar un cos cal retirar-ne totes les vísceres i col·locar-les en un vas al costat de la mòmia. Totes, menys una: el cor, que resulta imprescindible perquè el difunt es pugui assegurar un bitllet al tren de la vida eterna. Per això, era de vital importància introduir de nou aquest òrgan abans d’embolcallar el cadàver amb tela de lli. En canvi, el cervell, que ara veiem com el centre del pensament i la racionalitat, es tenia en tan poca consideració que en moltes ocasions es llençava sense gaires miraments. L’encarregat de prendre les decisions, el que posseïa intel·ligència, el responsable de fer-se un lloc a la vida eterna era el cor i només el cor.

Per poder entrar al paradís (anomenat Aaru), cada ànima ha de superar un judici final. Al capítol més destacat del Llibre dels morts, el número 125, ens expliquen el procediment a seguir. Les ànimes es jutgen a l’inframon, al tribunal del déu Osiris, on una balança adquireix tot el protagonisme: sobre un dels seus plats es col·loca el cor del difunt; sobre l’altre, la ploma de la veritat. Si el cor pesa més que la ploma significa que la persona ha comès massa pecats en vida i que, per tant, no mereix entrar a l’Aaru. Com a represàlia, Ammut, una criatura monstruosa un terç hipopòtam, un terç lleó i un terç cocodril, es menjarà el cor posant fi a qualsevol possibilitat de vida eterna per al pecador. En canvi, si el cor pesa exactament igual que la ploma de la veritat, l’ànima podrà entrar al paradís, on s’hi quedarà per a la resta de l’eternitat. El cor, que transporta l’ànima humana„, conté la veritat sobre la nostra naturalesa.

Pulmons, fetge i cervell

De l’Antic Egipte hem de passar a una altra civilització amb segles d’història: la grega. I d’aquesta potser ens sorprendrà saber que durant força temps els pulmons, el fetge i el cervell van tenir molta més relació amb l’espiritualitat que no pas el cor. De fet, el cor com a centre de l’amor ni tan sols apareix al tardà diàleg de Plató El banquet (c. 380 aC), que es considera el punt àlgid de la història de l’amor a l’Antiguitat.

Quan la deessa de l’amor, Afrodita, enlluerna els homes amb la seva bellesa, els pobres somniadors no senten mal al cor. Tampoc en sentiran els romans, embadalits amb els atributs de Venus. Si ni tan sols Eros apunta al cor amb les seves fletxes! 2 L’arribada d’Aristòtil (384 aC-322 aC), però, ho canvia tot. Entre centenars d’idees, el filòsof va deixar escrit que el cor és el nucli del cos humà, que és el primer òrgan que es forma i que és l’encarregat de fabricar la sang que ens recorre el cos i ens dona la vida. Per a ell, el cor és l’inici de tot. I amb aquesta visió, Aristòtil fa gran, converteix en universal, el simbolisme del cor com a llar de la nostra ànima.

Paraula de Déu

Per la seva enorme influència en la nostra cultura, no podem seguir el camí sense fer una parada a la Bíblia, on trobem metàfores sobre el cor per donar i per vendre, tot i que no totes van en la mateixa direcció. Un passatge destacat és el que reporta les paraules de Moisès als israelians abans d’entrar a la terra promesa. Recollides al Deuteronomi, escrit al voltant de l’any 1400 aC, fan així:

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces» (6:5).

En breu ens tornem a trobar amb la paraula cor. Moisès ja ha mort i els israelians, liderats per Josuè, han conquerit la terra promesa de Canaan i s’hi han instal·lat. Després de lluitar contra altres adoracions religioses i sortir-ne victoriós, el successor de Moisès divideix la terra entre les dotze tribus d’Israel i recorda a tothom que cal mantenir-se fidels al déu que els ha retornat a casa:

«Doncs ara desfeu-vos dels déus estrangers que encara teniu entre vosaltres i adheriu-vos de tot cor al Senyor, Déu d’Israel» (24:23).

Ja al Nou Testament, a l’evangeli segons Lluc, que es degué escriure entre els anys setanta i vuitanta del segle i de la nova era, ens fan saber que el nostre tresor més gran es troba allà on hi ha el cor:

«Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s’acabi; allà, els lladres no s’hi acosten, ni les arnes no destrossen res (12:33). Perquè on teniu el tresor, hi tindreu el cor» (12:34).

Pel que fa a Jeremies, que parla del cor en desenes d’ocasions, el que més el preocupa (com també preocupava els egipcis) és la possibilitat que tingui un tarannà dolent:

«No hi ha res més enganyós que el cor: no té remei. Qui és capaç de conèixer-lo?» (17:9).

El cor, a la Bíblia, també és sinònim de caràcter: som bons o dolents en funció de la naturalesa del nostre cor. I aquesta mai no és fàcil de desxifrar.

El naixement de l’amor romàntic

El cor alberga el nostre caràcter des de fa molt, però no és fins al segle XII que l’embolcallarem amb el vernís més sensible, perquè és precisament en aquesta època quan assistim al naixement de l’amor romàntic tal com l’entenem ara. Amb l’adéu al feudalisme més re- calcitrant, la societat comença a fer un canvi que el noruec Ole Martin Høystad, professor d’estudis culturals, cataloga com a gir emocional. L’economia va bé i reparteix optimisme entre les ciutats, que creixen i s’omplen de catedrals cada cop més altes. Els comerciants i els artesans es reivindiquen com a nova elit social i proclamen una manera de viure més lliure i individual. A més, aspectes de la cultura com l’arquitectura, la filosofia, la pintura o la música passen d’un gris homogeni a expressar-se en colors.

A tot això cal afegir un canvi crucial: una nova visió de la dona la col·loca al centre dels dos gèneres literaris més populars del moment, que són les novel·les de cavalleries i la poesia trobadoresca. I amb aquesta olla barrejada de canvis «el cor es converteix en símptoma, imatge i símbol del nou ideal dels sentiments». En qüestió d’anys, aquest òrgan es va separant cada cop més de la seva funció corpòria i acaba convertint-se, a ulls de tothom, en el sinònim perfecte de l’amor.

I la forma, de què?

A grans trets, hem vist que fa mil·lennis que el cor és molt més que un òrgan, però… des de quan el dibuixem amb aquest pictograma ♥? Alguns veuen l’origen del ♥ en l’antic simbolisme de les plantes. És el cas de la fulla de l’heura, una espècie enfiladissa que ha estat símbol de l’amor llarg i fidel des d’antic a causa de la capacitat d’arrapar-se amb força allà on pot i que, a les cases on creixia, simbolitzava un matrimoni feliç. Altres es fixen en la llavor d’una planta ja extingida„ anomenada silphium, que tenia forma de ♥ i que es feia servir per motius tan dispars com cuinar, calmar la tos o provocar avortaments. En canvi, experts en la temàtica, com el professor d’història de l’art a Oxford Martin Kemp, creuen que, més que en les plantes, hem de fixar l’atenció en els llibres d’anatomia de la baixa edat mitjana i del Renaixement.

Prohibit disseccionar

Tot i que alguns situen el naixement del ♥ un quant temps abans,3 Kemp assenyala un llibre del físic i inventor italià Guido da Vigevano (1280-1349) titulat Anathomia com el primer lloc on apareix dibuixat. Metge personal de reis i nobles, Vigevano va ser un personatge tan curiós com polivalent a qui, entre altres genialitats, s’atribueix la creació d’un dels primers protocotxes de la història. En una època on la pràctica de les disseccions„ encara era un tabú a molts llocs i en què l’Església imposava sancions a aquells que les duien a terme sense permís, per a un estudiant d’anatomia podia ser més que útil aconseguir un llibre amb il·lustracions de l’interior del cos humà. Els científics es veien obligats a practicar només amb animals i moltes de les autòpsies que es duien a terme no responien a l’estudi del cos humà, sinó a qüestions d’investigació legal: només es practicaven quan hi havia dubtes sobre la causa de la mort d’algú, especialment si es creia que podia ser per una epidèmia o per un enverinament. Segurament per tot això el volum de Vigevano, que va ser un dels primers manuscrits d’anatomia (alguns diuen que el primer) a incloure il·lustracions d’òrgans entre les seves pàgines, va tenir tant de ressò.

De totes les il·lustracions (cervell, aparell digestiu, columna vertebral…) la que més ens interessa és la que presenta el cos d’un home amb la cavitat toràcica oberta. S’hi distingeixen els pulmons (tot i que a la il·lustració sembli que n’hi hagi tres en lloc de dos), l’estómac, els intestins i els ronyons. Sobre el pulmó esquerre hi destaca el cor. Un cor amb forma de ♥. Era l’any 1345 i a partir d’aquest dibuix (i d’altres de similars) la icona degué començar a tenir èxit. Un èxit que segurament no s’hauria estès tant si no hagués estat per l’ajuda de… les baralles de cartes„.

El joc de l’amor

La baralla de cartes va arribar a Europa des de l’Orient Mitjà. Segons Kemp, la primera referència escrita d’aquest entreteniment conservada a casa nostra prové d’un monjo alemany anomenat Johannes, que l’any 1377 deixa constància que «el joc de cartes va arribar a nosaltres aquest any». Un segle després, les baralles franceses ja tenen els colls que coneixem avui en dia: piques, cors, diamants i trèvols. En popularitzar-se, no faran altra cosa que ampliar l’estandardització del ♥ a tot Europa, un símbol que al segle xvi estarà més que integrat a la societat del continent i que ha arribat fins als nostres dies amb la seva simbologia romàntica intacta.

 

  1. L’ancestre de Gilgameš, Utnapištim, sobreviu a un diluvi perquè és avisat per endavant. Com s’escriurà a la Bíblia temps després, també ell construeix una arca amb animals a dins i, un cop passada la tempesta, envia ocells per veure si hi ha terra seca. La publicació de L’origen de les espècies de Darwin, l’any 1859, havia obert una capsa de Pandora que havia agitat el món científic i religiós. Quan només uns anys després, el 1872, l’assiriòleg George Smith va treure la pols a aquesta tauleta, la controvèrsia no va fer més que continuar. I és que la gent no parava de preguntar-se què significava aquella descoberta: ¿provava que la Bíblia parlava de fets reals o feia tot el contrari? Avui en dia, la tauleta del diluvi es pot veure exposada al British Museum.
  2. Si inicialment Venus no volia saber res del cor dels amants, la seva representació a l’edat mitjana canvia totalment, i en diversos quadres ens trobem amb una deessa de l’amor encantada rebent el cor de desenes de devots que l’envolten. Pel que fa a Eros, també és en aquesta època, i sobretot durant el Renaixement, quan les seves fletxes comencen a apuntar literalment cap al cor.
  3. Hi ha qui apunta que la primera imatge romàntica on apareix un cor amb una forma similar al ♥ es troba en un manuscrit titulat Roman de la poire, de mitjan segle XIII. La imatge mostra un home agenollat davant d’una dona a qui ofereix, entre les seves mans, un cor, el seu cor, com a símbol d’amor. Aquest cor, representat cap per avall, té la forma d’una pinya de pi pinyoner i alguns creuen que la similitud amb el ♥ és tan sols un efecte òptic causat per la pressió dels dits de l’enamorat sobre l’òrgan en qüestió. Altres dibuixos també mostren aquesta mena de cor/pinya «al revés». Segurament per això, Kemp assenyala el cor de Vigevano com «el primer», perquè no el subjecta ningú, ja que es troba dins del cos i es veu en la seva «posició natural».
COMPARTEIX
Revista digital de cultura.