Teresa Amat és autora de l’assaig Castracions. Cinquanta anys de revolució cubana (Proa, 2009), i ha publicat diversos articles i contes a diferents llocs (Paper de Vidre, Núvol.com o Quadern d’El País, per exemple). Va escriure un dels primers blogs en català: Les paraules i els dies (maig 2002–juliol 2005). Publiquem aquí dos dels contes de Tot ve que s’acaba, recull que va obtenir el premi de narrativa Vila de Martorell 2015.

Se’n deu anar cap als vuitanta, però potser encara n’hi falta algun. Sempre ha estat menuda i l’encongiment no se li nota tant com a altra gent més alta quan envelleix. Conserva quasi intacta la fesomia de quan era jove; gairebé sense arrugues, els ulls un pèl més ensorrats però igual de vius. I no du ulleres. El cabell el porta tenyit d’un castany tirant a avellanat, molt semblant al seu color natural, més aviat curt però no massa i pentinat discretament, ni crepat ni massa bufat per l’assecador de mà, amb un caient natural gràcies al bon tallat. Quan li toca i la dependenta li pregunta «¿Què posem, Aurèlia?», amb aquell somriure franc que té i la seva cantarella alegre, i ella li contesta «Una de quart i un de mig tallat, sisplau, maca», sent la primera alegria del dia. Menuda com ella, com les poques que té, però que ja li fa el fet. No necessita el de mig, que congelarà i anirà traient a llesques quan li calguin, però és per fer durar aquell moment i gaudir-lo quan la noia posa el pagès de mig a la talladora i les llesques en surten arrenglerades i flairoses, llavors les agafa tot d’un manat, les posa a sobre de la màquina i encabat les embossa sense que se’n desmarxi cap ni una, amb aquella traça que hi té que la fa anar massa ràpid, pel seu gust. «¿Saps què?, posa’m també un tros de coca de forner, que avui fa molt bona pinta». Sap que agafarà la safata amb prestesa i que llavors li preguntarà, assenyalant la coca amb el ganivet, quant de tros en vol; el tallarà, l’agafarà amb les pinces, ella li dirà que li parteixi pel mig, sisplau, i llavors la noia el cobrirà amb un trosset de paper encerat perquè el sucre cremat no s’enganxi al paper ros del forn, que doblegarà i n’enrotllarà les dues puntes i després posarà en una bosseta de plàstic.

Quan surt del forn, veu dues noies jovenetes agafades de la mà, i somriu mig cap endins i quasi plora endins del tot, com ha fet sempre, almenys en públic. És estiu i van amb samarretes de tirants. I són boniques com un sol, pensa. Una li recorda la Greta Garbo fent de bellíssim mascaró de proa al final de Cristina de Suècia, que se’n va enamorar quan la va veure. També pensa que ja deu fer cinquanta anys d’aquell dia que emprovava un vestit a una noia. Li subjectava amb agulles el cosset a la cintura i llavors es va adonar que li tibava de la cisa:

—Te l’hauré d’obrir una mica més— li va dir tot passant-li delicadament l’índex pel naixement de l’aixella. Va notar amb una esgarrifança plaent l’inici de la corba ferma del pit de la noia. I aquesta devia notar més agosarat que tímid el contacte d’aquell dit.

Junt amb altres rumors per vés a saber quins indicis clissats per veïnes amatents i abonats per algun veí rebutjat, està segura que allò va desencadenar la seva davallada com a modista. Les noies que hi anaven a aprendre de cosir la van anar deixant i les clientes també van baixar força. Quan una de les dues merceres es va jubilar, se li va quedar el negoci, i això no li va anar malament del tot fins que es va jubilar ella, amb una pensió justeta i encara vivint amb la mare, llavors. Quan va morir la mare, filla única com era, es va quedar sola a la casa.

Va fer tard. Allò de néixer massa d’hora, que molts han sentit sempre, fos l’època que fos, però que en aquests temps sembla que sigui una cosa més patent. Als anys seixanta ni va saber que a la capital hauria pogut canviar una mica el rumb de la seva vida, tot i la modèstia dels seus orígens de poble, només que hagués decidit freqüentar alguns ambients en què la gent es començava a relacionar de manera més lliure i gosava trencar tabús de tota mena, especialment els sexuals, gràcies en bona part a la situació social del moment. Però no va ser el cas i ni va saber que existia tota aquella moguda de la gauche divine d’un grapat de progres desvagats.

Mai no ha sabut què és acariciar un cos ni deixar-se acariciar. Mai no ha sabut què és el plaer compartit perquè mai no ha desitjat cap home i mai no ha gosat desitjar cap dona més enllà del silenci i de la mirada furtiva. Algun cop que va trobar una mirada acollidora no va ser prou valenta per mantenir el contacte i ni una maleïda vegada escadussera va poder anar més lluny. Prou que se n’ha penedit als últims anys; aquests anys en què, més enllà del sexe, una persona necessita afecte i una mica d’escalfor. Ara ja és tard. És tard i veu aquestes dues noies felices i alegres, naturals, i li vénen ganes d’acostar-s’hi, de felicitar-les, d’abraçar-les i de dir-los que se n’alegra molt.

Però com ha fet durant més de seixanta anys, passa de llarg. Passa de llarg fins i tot ara que només els voldria dir que s’alegra que tot hagi canviat força i que procurin viure-ho contentes i a fons perquè el temps, tot i els seus canvis, passa rabent. Però segueix de camí cap a casa, on posarà el pa al congelador i després es menjarà la coca i es farà un cafè llarg i carregat, tal com li agrada.

Li he dit «No es refiï mai dels que no es mouen sentint música», i em sembla que m’ha entès, perquè m’ha somrigut. L’hi he dit perquè l’he vista com movia els peus i segons com el cap quan sonava el clarinet, i en canvi la dona que tenia al costat, que em sembla que anaven juntes, estava enravenada com un semaler i no s’ha mogut ni un moment. Mala persona. Jo volia tocar el clarinet, però el pare no volia, i la mare no sabia que no només no és de fiar qui no es mou amb la música, sinó qui no li agrada la música. L’hi vaig dir un dia, però no em va fer cas. Quan la banda ha acabat he anat a felicitar el clarinet; m’ha somrigut i m’ha dit gràcies, i li volia preguntar coses, però la Maria m’ha vingut a buscar perquè ha dit que l’autobús ja venia i que tots m’esperaven. No ens deixen de petja ni un moment. He de dir a la Lola que no s’ha de refiar tant de la Maria, i al Manel, també ho he de dir al Manel; que me’n recordi. La Maria tampoc es mou sentint música, ni quan algun cop hem fet una festa, no s’ha mogut mai, i a més a més té aquella manera de caminar, arrossegant els peus, que em fa posar nerviós. Ara trucaria a la Carme però no puc perquè em va prendre el mòbil. Ja no en tinc. Li explicaria això de la música, però em sembla que ja ho sap perquè ja l’hi he explicat. Ho sap però no en fa cas. Si em fes cas tampoc m’hauria pres el mòbil. Es veu que els del 012 van trobar que els trucava massa sovint per demanar-los informació sobre músics famosos o ciutats on no he estat mai o vaixells i naufragis o planetes o pel·lícules i actors… A vegades voldria saber de quina pel·lícula és una escena que recordo i no me’n surto. Fa dies que penso en una en què Lee Marvin diu a un altre personatge, que no recordo quin actor el feia, que si una mosca es trenqués una pota segur que correria a embenar-l’hi. No hi ha manera: a, be, ce, de, e, efa, ge… Estic segur que comença amb una d’aquestes, aviam: a, be… ba, be, bi, bo, bu… Burton!, això: Richard Burton, el marit de la Taylor, coi! Ara no duc llapis i paper i no en vull demanar, però quan arribi m’ho apunto. Que hi pensi. Avui fa molt bon dia per seguir ratlles al cel. No em prendré la pastilla groga amb el dinar, que em sembla que és la que m’estaborneix més; em fa venir son i avui no vull tenir son, amb aquest blau net que va tan bé, només una mica enteranyinat pels deixants ja desfets. M’agraden molt les ratlles blanques dels avions al cel, m’hi puc passar hores seguint-les; em deixen, si no és que és hora de fer alguna cosa de les que s’empesquen, perquè diuen —els ho he sentit dir— que és quan estic més tranquil. Ara surt del no-res un puntet que dibuixa una línia doble. Ara en ve un altre que ja la du dibuixada, només una de sola, i es creuen. Alguns desapareixen de sobte abans de poder fer una ratlla llarguíssima i fina com d’altres. M’agraden els que volen descoberts pel reflex del sol baix, quan veus l’avionet lluent, no només la ratlla que es va dibuixant. I m’agrada quan ja quasi no en veus res però si obres i tanques els ulls de pressa encara l’atrapes un segon. Voldria anar amb avió. A la nit també m’agrada mirar al cel buscant les llumetes dels avions. Ja ho feia de petit. M’imaginava que hi anava a dins, volant, volant lluny, cap a Amèrica. Voldria anar a Amèrica, a Nova Orleans a sentir música i a navegar pel Mississipí. Demà aniré al banc i després a comprar un bitllet en aquella agència que hi ha al passeig. M’han pres el cedé de Benny Goodman, el que em va regalar la Carme per Nadal. Segur que ha estat la Maria. El va haver de treure de l’aparell del meu quarto, perquè jo l’hi tenia posat. D’aquí a uns dies, quan jo ja estigui cansat de dir a tothom que me l’han pres, me’l tornarà a posar a l’aparell i dirà que m’ho he inventat. Espero que al banc em donin els diners sense la llibreta, que la té la Carme; suposo que com que hi ha els noms de tots dos me’ls donaran igual. Però primer hauria d’anar a l’agència a preguntar el preu; això, primer a l’agència, després al banc i després altre cop a l’agència. Espero tenir temps quan anem a passejar com cada dijous i ens deixin anar una estona sols. Esclar que el Manel vindrà amb mi, com sempre. Potser també hauré de comprar un bitllet per al Manel; algun cop m’ha dit que també voldria anar a Amèrica, però em sembla que a Nova York. Potser podríem anar a tots dos llocs; estaria bé, i diria que ell no ronca gaire. Allò de la pota de la mosca ho recordo molt bé. De petits a vegades caçàvem mosques i alguns els arrencaven les ales. També pescàvem capgrossos d’una bassa i els ficàvem en potets esperant que es fessin granotes, però sempre se’ns morien abans. Em sembla que a vegades són més dolents els que volen embenar potes de mosca, que és el que devia voler dir el Lee Marvin, però no ho recordo bé. Sobretot no prendre’m la pastilla groga, avui; que hi pensi. Crec que el millor serà posar-me-la a la boca i després treure-me-la fent veure que m’eixugo els llavis. Però llavors he de pensar a treure-la del tovalló, perquè la trobarien, i a esmicolar-la abans de llençar-la al vàter. Ara, no sé si seria bona idea anar a Amèrica amb el Manel. Sempre m’explica que es masturba sovint, i no m’agradaria pas dormir a la mateixa habitació i sentir com se la pela allà al costat. No ho entenc, perquè jo gairebé no en tinc mai ganes. Li he de preguntar quantes pastilles li donen; que me’n recordi. Segur que no n’hi donen tantes com a mi. Quan veiem una pel·lícula amb escenes dramàtiques n’hi ha que s’emocionen i n’hi ha que no. Jo sóc dels que no. Em sembla que els que no és perquè les trobem falses; no pot ser que als personatges els sembli tan greu allò que els passa. M’agrada la veu de la Lola; ella algun cop se m’ha insinuat, però jo no en tinc ganes; deu ser per les pastilles, a part que només me n’agrada la veu. A mi la gent m’agrada o no m’agrada només veure-la, fins i tot abans de sentir-los la veu. Hi ha cares bé i cares malament, i les bé poden ser no gaire maques i les malament molt maques, aquesta no és la qüestió. La Lola és ni bé ni malament; quan la vaig veure no vaig pensar res, però la veu sí que em va agradar, i sempre em tranquil·litza. L’Anna sí que era maca, i també tenia una veu bonica i els braços fins i la cabellera rossa i ondulada. Una tarda d’hivern li vaig fer un petó sortint de l’institut, però després va passar allò amb el seu oncle, que encara no sé ben bé com va anar, i va marxar lluny. I ja està, no l’he vista mai més. Aviam què hi haurà avui per dinar; espero que no hi hagi verdura i sobretot que no hi hagi bledes. Recordo que a l’avi tampoc no li agradaven, deia que es mengen calentes i es caguen fredes. Era bon home, l’avi, i m’estimava. Si hi havia bledes, agafava la cullera de prendre i les apartava i només prenia patates. No sé per què aquí en diuen cullera de servir, de la cullera de prendre. Un cop que vaig anar a dinar a ca l’Anna i el seu germà, també en deien cullera de servir. Ho vaig dir a casa i em van dir que devia ser perquè eren gent molt fina i pretensiosa. Ahir el Manel em va tornar a atabalar amb les seves fotos, les de quan era petit i la de quan era jove, les que sempre du a la cartera. Ja he aconseguit que no m’ensenyi més les que té desades al calaix, quan les treu de tant en tant i les porta a la sala. No m’agraden, les fotos; les meves les vaig tornar a la Carme fa temps, però me’n va fer quedar una de la mare, que tinc sota les camises i només la trec quan sé que ella em vindrà a veure. Que pensi a treure-la dissabte, que vindrà. No m’agrada quan plou ni quan està núvol. Sort que avui fa sol. Però no sé si dissabte vindrà, la Carme, que em va dir que diumenge aniríem a dinar no sé on perquè és el seu aniversari. Tots. Ella i el Paco, els nois i les nòvies dels nois. No sé si en tindré ganes. Sempre van a restaurants on et fan esperar molt i després et duen coses estranyes que no sé si m’agraden, i no m’agrada menjar coses que no sé si m’agraden. Llavors hi ha els nebots, sobretot el Lluís, que és com el Paco en jove, que sempre em diu «Tiet, ¿que no t’agrada? Au, aprofita’t, ja que paguen aquests, ha ha!» El Jaume encara, que tot i que sempre m’ha mirat com espantat m’agrada com és i m’agrada la seva cara; de petit ja m’agradava jugar-hi una mica, quan ell volia i no semblava espantat. La cara del Jaume és un bé, la del Lluís un malament com la del Paco. Les nòvies em semblen bledes, encara que la del Jaume és maca, i té els braços fins com els de l’Anna, però no pot evitar anar-se cargolant els cabells tota l’estona com una idiota. Així que arribi m’he d’apuntar això del Richard Burton, que hi pensi. I així que pugui he de dir a la Lola i al Manel que no es refiïn tant de la Maria. Potser hauria de comprar un regal a la Carme, demà; aniré a aquella perfumeria on he anat algun cop a comprar alguna cosa només perquè me l’emboliquessin; m’agrada molt quan m’emboliquen les coses, d’aquella manera que ho fan, tan ben fet; m’agrada molt. No m’agraden les margarides; no sé per què en planten tantes al jardí; així, quan entres, és el primer que veus. No m’agrada quan tornem després de sortir, sempre em fa mal l’estómac, quan arribem. M’agradaria viure cada dia en un lloc diferent. I també m’agradaria, de tant en tant, poder seure al meu costat i posar-me una mà a l’espatlla.

COMPARTEIX
Revista digital de cultura.