Diu Michel Houellebecq, a la seva última (i no del tot reeixida) novel·la, que només la literatura et pot donar aquesta sensació de contacte amb una altra ment humana, però jo m’atreviria a corregir-lo i canviar el contacte amb la ment pel contacte amb el cor, sobretot quan tens entre mans un llibre com Verd aigua, en què ja des de la primera pàgina el lector se sap dipositari de la confiança de Madieri.

Nascuda a Fiume, actual Rijeka (Croàcia), el 1938, Madieri va viure de ben petita l’èxode de la seva família que, juntament amb milers d’italians de les regions d’Ístria i Dalmàcia, van haver d’abandonar les seves ciutats quan van passar a formar part de la Iugoslàvia del mariscal Tito, després de la derrota d’Itàlia a la Segona Guerra Mundial. I potser és aquest èxode, amb les vivències de la petita Marisa just abans d’abandonar la ciutat on havia nascut i l’adaptació a la nova vida que els esperava a Trieste, el que provoca l’escriptura de Verd aigua, aquest relat-diari, traduït per Marta Hernández Pibernat al català, i considerat per la crítica italiana com un petit clàssic contemporani.

TAMBÉ ES DEIA VERD AIGUA, AQUELL COLOR, QUE PER A MI ENCARA ÉS EL COLOR DE L’AMOR

Tanmateix, no espereu llegir el relat d’aquest èxode perquè, tot i ser un fet històric del qual la narradora va ser protagonista, la seva intenció no és fer-ne el centre de la narració: “hi ha dies que miro de grat enrere, d’altres que el passat es fa opac, elusiu. Les qüestions contingents s’imposen. Després, de sobte, el fil secret del temps que teixeix la nostra vida revela la seva tenaç continuïtat. Una estrebada, un salt al cor. Tot continua present.” I precisament per això el diari es revela l’única forma en què Verd aigua podia prendre cos: Madieri no es limita a explicar les seves vivències seguint el típic ordre cronològic dels fets, perquè “els nostres pensaments, el joc de les associacions, la concatenació de les idees són imprevisibles.” I quan un comença a estirar el fil de la memòria, pot acabar, sense saber ben bé com, pensant en les vacances que la duran a prop dels paisatges de la seva infantesa i que la faran “immortal” durant dotze dies. Per això es van alternant les entrades que ens porten als anys de l’exili, a l’internat, al Silos, on “la meva vida era un somni, les persones que es movien al meu voltant eren ombres” i al pis que finalment van poder comprar, i les que, en un exercici potser d’inconscient introspecció, Madieri mira dins seu tot i que, de vegades “aquestes pàgines de sobte, petites gotes en l’oceà del que he viscut, em semblen massa pobres i inadequades per transcriure ni tan sols aquest moment de serenitat.”

I si bé és cert que aquestes últimes són, proporcionalment, les que menys espai ocupen i també objecte de les entrades més breus de Verd aigua, segurament són les més intenses perquè hi veiem la dona en què s’ha convertit aquella nena que volia atrapar la vida que passava davant seu “gran, bonica, dolorosa i sagrada”. Una dona que s’asseu a escriure perquè potser, com a l’àvia Anka, “li agraden les coses i els llocs que perduren” i per això no tem el pas del temps “que tan sols s’emporta els individus.”

Certament, Madieri ens regala unes descripcions meravelloses dels paisatges de la seva infantesa, ens fa veure a través dels seus ulls de nena els llocs que va estimar: “al final del golf, es retallaven nítids i ben pròxims els contorns dels edificis i del campanar de Pirano.” Però també, amb els ulls de la dona que és, ens mostra els que la van acollir i s’han convertit en casa seva: “abans no m’havia adonat que vivia en una ciutat fascinant també des del punt de vista arquitectònic i ara sovint, quan camino pels seus carrers (…) aixeco expressament la vista cap amunt. Descobreixo així una nova dimensió de la ciutat, la dels balcons, les senefes, els frontispicis i les teulades, sobre les quals s’obren, com en un mirall, els amplis carrers del cel.”

Verd aigua, Madieri es revela com una dona que, malgrat saber que “cada vida porta amb si la llavor de la seva destrucció” es considera realitzada perquè “visc com sempre he desitjat poder viure (…), què importa si he passat penes, si el mal ha vingut i ha marxat, si algun núvol ha torbat el meu horitzó serè, si els anys passen ràpids.” Una dona que malgrat intuir finals pròxims, només sent gratitud: “sento que he de donar gràcies a una multitud de persones, fins i tot a les que he oblidat, que, estimant-me, o simplement sent al meu costat amb la seva presència fraternal, no tan sols m’han ajudat a viure sinó que són, potser, la meva vida mateixa.” I aquesta és, segurament, la gran lliçó que tots hem d’aprendre.

[amazon_link asins=’8495587610′ template=’ProductCarousel’ store=’guiccat-21′ marketplace=’ES’ link_id=’49dac89d-51d8-11e7-b2ed-a31098b58742′]

COMPARTEIX